Reflexions més enllà de les notícies

100 anys de l’arribada del tren a Cerdanya

Ecologia Economia Política Societat
Postal antiga tren Puigcerdà

La mobilitat de les persones (i dels béns) està directament connectada amb el cost que suposa i l’impacte ambiental que genera. Per una banda, usem el model de transport per carretera. Aquest és el que domina en l’àmbit global, malgrat els inconvenients que té: infraestructures amb manteniment constant (carreteres, autopistes, túnels, etc.), alta sinistralitat i, sobretot, molta contaminació (tant quant a emissions com residus que genera). Els pressupostos anuals d’algunes administracions i empreses, tant públiques com privades, acostumen a destinar grans quantitats de diners per potenciar i perpetuar aquest model. I, per altra banda, emprem el model de transport ferroviari. Una forma de moure’ns que permet més capacitat de càrrega (es poden traslladar moltes més persones en un mateix trajecte), amb una sinistralitat molt baixa i generant molt poca contaminació. Malgrat això, aquest model no obté tantes inversions com el model anterior. Tant a Cerdanya, com arreu, el model per carretera ha predominat per damunt del model ferroviari.

Hem de recordar que d’aquí a pocs mesos es compliran 100 anys de l’arribada del tren a Cerdanya. Bé, el títol i l’efemèride no és del tot exacte, atès que el primer ferrocarril que arriba a Cerdanya fou, l’any 1920, el tren groc que va connectar la Cerdanya amb el Conflent. M’estic referint al tren que connecta la comarca amb el Ripollès, Osona, el Vallès Oriental i el Barcelonès.

En aquella època, l’arribada del transpirinenc a Puigcerdà fou un gran esdeveniment social i cultural. Havien estat, aproximadament, 10 anys de treballs i d’esforços econòmics per construir un ramal, des de Ripoll fins a Puigcerdà, superant muntanyes i desnivells amb obres d’enginyeria que, en aquell moment, foren molt importants com, per exemple, el túnel de Toses o el túnel del Cargol.

Amb el pas del temps, com bé coneixem, les inversions econòmiques de les administracions encarregades en el manteniment de la infraestructura, que connecta la Tor de Carol i Puigcerdà amb Barcelona no han estat a l’altura d’aquella època inicial. Els accidents, els descarrilaments, les esllavissades, etc. han estat constants durant aquests anys. De vegades amb notícies surrealistes que, per sort, no han causat desgràcies personals molt i molt rellevants. Així mateix, al llarg d’aquests cent anys, la continuïtat del servei s’ha vist amenaçada força vegades donat que, segons argumentaven les mateixes administracions, la línia no és rendible. Tot plegat, i com bé sabem, les persones que usem aquest servei, d’anar de Barcelona a Puigcerdà, o a la inversa, necessitem unes 3 hores de viatge, és a dir, que durant el trajecte podem rememorar, una mica i sense el fum de la locomotora, com va ser aquell primer viatge de fa 100 anys, atès que amb el pas dels anys, el temps de viatge s’ha escurçat molt poc o gairebé gens.

Vivim dins d’una crisi climàtica, econòmica, social i de salut mundial. Aquesta amenaça, que estem percebent, com a Humanitat, sembla que està provocant, després de molts anys de diverses alertes, que s’estiguin replantejant el model postcapitalista actual i les polítiques que es desenvolupen per sustentar-lo, tant en l’àmbit global com local. Algunes veus parlen de la fi del capitalisme, altres apunten a la finalització dels recursos de la Terra, etc. Així doncs, ara sí, sembla que és evident que no podem seguir amb “el ritme de vida actual” i que hem de ser col·lectivament conscients que la nostra activitat com a éssers humans té un impacte global en el planeta en tots els sentits, i que si continuem així, la destrucció del planeta pot estar molt a prop, segons les veus més alarmistes.

Ja estem fent petits canvis per reduir aquest impacte global mitjançant algunes accions locals: la potenciació de generació d’economies locals o de km0 i el consum dels seus productes, generar cicles de productes tancats i sense impacte, activar la compra de vehicles elèctrics o no tan contaminants, fomentar encara més l’ús del transport col·lectiu, reduir els nostres desplaçaments i moltes més accions que podeu pensar ara mateix.

Però realment cal un canvi de comportament i de cultura ambiental, i no quedar-nos en aquestes petites accions, tant des de la ciutadania com des dels estaments polítics. Aquests últims haurien de passar realment de les paraules, per la preocupació per la situació ambiental actual i per adquirir els compromisos de l’Agenda 2030, als fets: plantejar polítiques reals i realistes per minimitzar l’impacte col·lectiu en el planeta i invertir en infraestructures que no siguin tan contaminants. S’ha de fer una anàlisi profunda del model de comarca que és necessari per adaptar-lo a la nova situació que tenim per davant, i que no és un altre que la de l’escalfament global i la crisi climàtica. Tant des dels estaments locals com des d’altres espais de poder de la capital catalana o estatals, serà necessari analitzar, a fons, quin és l’impacte ambiental, econòmic i social real del turisme o de la mobilitat els caps de setmana o durant els períodes de vacances, principalment a comarques, i caldrà destinar recursos i inversions per minimitzar-ne els efectes en l’àmbit municipal i comarcal. En relació amb aquesta situació, que vivim quotidianament i de forma normalitzada a Cerdanya, podríem reflexionar, per exemple, sobre quina és la nostra petjada de carboni quan es produeixen aquests grans desplaçaments col·lectius.  És evident que l’impacte existeix i potser, aleshores, serà més oportú plantejar discursos i polítiques reals per potenciar, per exemple, finalment després de 100 anys, l’ús del transport públic i sostenible de qualitat que connecti ràpidament la Cerdanya amb altres contrades de la Catalunya central i urbana. Això sí que ens cal, no uns jocs olímpics.

Autor

  • Puigcerda, 1971. És professor de psicologia social i ambiental a la Universitat Oberta de Catalunya des de fa 21 anys. El seu àmbit acadèmic i de recerca gira entorn a la psicologia de la ciutat, des d'una perspectiva crítica i l'ús de les tècniques qualitatives per a l'estudi del que és urbà. Els seus interessos de recerca estan connectats amb les formes i els processos d'organització social, econòmica i política de les ciutats actuals, sobre els quals reflexiona de manera crítica. Ha estat editor de la revista URBS Revista d’Estudis Urbans i Ciències Socials (2011-2021).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *