Reflexions més enllà de les notícies

Arbres

Ecologia Societat Turisme
Arboretum de Queixans

Durant l’època estival, els incendis forestals a l’àrea mediterrània solen estar a l’ordre del dia, siguin provocats intencionadament o no. Cada estiu tenim la dosi diària d’aquest fet als telenotícies. Es crema una porció de bosc i, seguidament, el lloc esdevé, primer, dantesc i quan ja ho hem paït, com a mínim, trist i desolador.

Deu ser molt cert allò que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Els aiguats i les consegüents riuades ens han alliçonat al llarg dels anys de la perillositat de construir les cases massa a prop de rius i platges. Però no n’hem tingut prou amb una, dues o vint vegades de catàstrofes de cases o pobles sencers que l’aigua s’ha emportat avall. Desconec si ja hi ha legislació en aquest sentit, com a mínim en els municipis que ja han rebut aquests impactes catastròfics, però, paradoxalment, ho continuem veient a les notícies.

Pel que fa als incendis forestals, tres quarts del mateix. El darrer exemple el tenim ben recent: una vintena o més de cases totalment destruïdes pel foc al Bages. Com es pot refer una persona, una família, quan fins i tot se li han cremat els records més íntims i ben guardats i no hi ha ni retorn ni solució, de cap de les maneres? Em pregunto si amb aquest darrer episodi tampoc no n’hi haurà prou i se seguiran deixant construir cases enmig de boscos normalment secs, que molts diuen que, a més, estan mal gestionats.

Arborètum de Queixans
Un racó de l’Arborètum de Queixans (foto: Núria Boltà)

Sé, per experiència pròpia, com n’és de bonic i relaxant viure en una casa enmig del bosc. Hi vaig viure durant deu anys, de petita, enmig de pins marítims i amb vista al Mediterrani, el mar que em va veure néixer a menys de dos quilòmetres de la seva platja. Però un bon dia, als anys 70, els meus pares van decidir que, als estius, viure al mig del bosc era molt perillós per molt idíl·lic que fos, atès que de tant en tant, s’esdevenia algun petit incendi als matollars del Maresme, que feien reflexionar sobre el gran risc d’incendi del nostre entorn i  van decidir vendre la propietat amb gran recança.

A la Cerdanya, sortosament no se’n veuen gaires d’incendis (mentre escric aquestes ratlles, de sobte, m’entra l’olor de fum d’algun petit incendi a prop de la duana!)  però de tant en tant n’hi ha hagut i n’hi continua havent. Si el canvi climàtic, indefectiblement, es va instal·lant a casa nostra, no podrem perdre de vista les possibles afectacions d’incendis forestals a la comarca, ara, gairebé impensables, però que, ben segur, seríem a temps d’evitar, ja que tant es parla de prendre mesures davant el canvi climàtic. Per exemple, anar pensant a fer un ús racional de l’aigua.

Arborètum de Queixans
Detall de l’Arborètum de Queixans (foto: Núria Boltà)

Tot això em remet a una recent visita que vaig fer a l’Arborètum de Queixans, un magnífic projecte que es va encetar fa uns deu anys, precisament arran d’un gran incendi d’aquella part de la Cerdanya. Soc conscient que aquest no és precisament el millor any per veure la natura en plena forma. Feina tenen els arbres i la resta d’espècies vegetals a suportar i a sobreviure a la sequera i a les altes temperatures que ens regala el clima, enguany. Si bé era conscient que les espècies no lluirien com cal, em va sobtar la manca de manteniment de l’espai pròpiament dit. Vaig entrar a l’ajuntament de Fontanals per informar-me si el projecte s’havia abandonat i també vaig entrar a la pàgina web específica de l’Arborètum. En cada cas, sembla que no és aquesta la intenció. Es veu que s’està a l’espera de temps millors per fer-hi l’actuació pertinent, però no hi ha data.

Tant a la web com als mateixos plafons de l’entrada de l’Arborètum, informen que, entre moltes altres lloables finalitats –com oferir un nou recurs de cara a la desestacionalització del turisme (a mi m’ho va semblar de seguida que hi vaig accedir)–  a banda del que porta intrínsec d’experimentació pel que fa a les espècies que s’hi van plantar, hi ha un clar objectiu pedagògic d’explicar als visitants i als escolars  sobre com s’ha d’interactuar  amb la natura per fer una bona gestió del territori.

Grues
Un altre tipus d’arbre molt comú a Cerdanya (foto: Núria Boltà)

De moment, la visita no es pot recomanar perquè l’equipament no es troba en condicions de ser visitat, atès que molts cartells són il·legibles i el recorregut necessita un bon repàs. Em va saber greu perquè hi vaig anar amb la intenció de fer-ne difusió en algun article o llibre d’itineraris, precisament com un recurs turístic-pedagògic que s’escapa de l’habitual. Tant de bo l’ajuntament de Fontanals de Cerdanya hi pugui posar remei ben aviat. Asseguda en un banc de l’agradable caseta que es troba a l’entrada de l’Arborètum, després d’admirar la bonica vall ceretana que des d’allà s’estenia als meus peus, els ulls se me’n van anar a uns altres boscos estranys i propers, repartits aquí i allà, i em vaig entristir. Els arbres d’aquests “boscos” són altíssims, plens de vigor, i la branca principal no la mou el vent sinó un motor. Són arbres de ferro que emeten soroll, no pas de fulles mogudes pel vent, precisament. Vaig pensar que, per molt que ens exclamem, continuarem ensopegant repetidament en les mateixes velles pedres.

Foto de capçalera: Núria Boltà.

Autor

  • Nascuda a Mataró, va exercir de mestra durant 35 anys al Vallès Oriental. Llicenciada en Humanitats, ha fet de guia turística per comarques pirinenques. Fa més de 20 anys que es dedica a escriure i és autora de 7 llibres en solitari i coautora en 11.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *