Reflexions més enllà de les notícies

Cerdans de cap de setmana

Economia Societat
Posta de sol a dalt de la muntanya

Durant l’etapa de toc de queda i confinament municipal de caps de setmana hem vist com alguns segons residents, aquells que la seva activitat els ho permetia, pujaven els dijous a la tarda i marxaven dilluns pel matí. No és una pràctica del tot novedosa, d’uns anys ençà, molts empresaris, rendistes, professionals independents i altres col·lectius han decidit, a poc a poc, allargar els caps de setmana a les seves residències cerdanes. Sobretot si els fills eren molt petits o ja feien la seva, defugint així d’horaris escolars preestablerts. Estacions d’esquí i camps de golf, entre altres, han detectat aquest increment de clients durant els divendres i han adaptat la seva oferta a aquesta clientela.

Amb l’enduriment i tancament perimetral de la comarca, de seguida es van veure cues i es va posar el crit al cel telemàtic per tots els veïns no habituals de la comarca que es van traslladar a la seva segona residència, en algun cas, primera i tot. Mentrestant, el tancament de la restauració i el bloqueig del sector turístic generava més que malestar i s’originaven moviments de protesta.

Ja sabem que en les xarxes socials t’atreveixes a dir coses que a la cara no faries. El rubor del directe sempre pesa més que el pes dels dits en el teclat. Igual que passa amb la missatgeria instantània o el correu electrònic. Cal ser curós en què es diu ja que les interpretacions d’allò escrit poden ser infinites. Però si una cosa deixa clar el malestar en els desplaçaments cap a Cerdanya és que hi ha un conflicte d’interessos: diners i model productiu pel mig. I no sempre en la mateixa direcció.

Algunes critiques, en la meva opinió, supuren enveja i frustració, tal vegada per vides que a algú li agradaria viure. Però a casa meva, al cor de la Cerdanya, sempre havia sentit a dir que no és més ric aquell que més té sinó qui menys necessita. I és exactament aquí on està la clau. Traslladar-te del teu habitatge habitual, on tens comoditats i facilitats suficients, és per un motiu no sempre massa meditat. Segurament, la sensació de menys massificació, aire pur, mobilitat més lliure o el simple fet de canviar d’aires siguin els motius que empenyen al desplaçament.

Hem pogut llegir també l’opinió de comerciants i restauradors que veien astorats com el tancament i la falta de turisme condemnava els seus negocis veurem si de mort. Una economia basada en el sector terciari en bona part i que en restringir-se forçosament aquest, fa que el volum de clients es vegi escapçat en una de les millors èpoques de la temporada d’hivern i de l’any. Durant dècades, l’economia de la comarca ha anat virant cap al turisme estacional de neu a l’hivern i de segones residències la resta de l’any i ara algunes persones no volen sentir-ne a parlar.

Aquesta idea capitalista xoca frontalment amb una altra més romàntica de l’essència de la vida i la preservació del paisatge on has crescut. No ens enganyem: en la nostra escala de valors, la més mercantilista acostuma a pesar més, per desgràcia. I així ens va.

Recordo fa anys alguna discussió amistosa de bar qüestionant sobre si: “vius dels de fora”. Un mecànic amic meu treia pit que no reparava gairebé cap cotxe dels segons residents i que per tant no vivia dels que venien. Per ell ja podien marxar tots. Jo li deia que estava molt bé, però que els vehicles de constructors, jardiners, repartidors, treballadors de la neu, etc. els podia arreglar perquè hi havia diners que fluïen d’aquests sectors. I això no menysté cap feina ni cap activitat. Simplement està muntat així i si no ens agrada el que tenim hem de mirar de canviar-ho, però directament o indirecta, gairebé tota l’activitat està fortament relacionada amb l’afluència de visitants.

Per mi és un problema de semàntica. No és que la Cerdanya visqui dels “de fora”. Dit així sembla que es respira gràcies als que passen el túnel del Cadí per oci. I no. Però sí que el model productiu del totxo i el turisme ha fet que sigui un motor per una comarca que fa tampoc tants anys estava basada en la ramaderia i l’agricultura. En un dels meus primers treballs seriosos fa més de 20 anys, el de Recerca a l’Institut Pere Borrell, recordo com vaig fer un estudi de la terciarització de la comarca a partir dels registres d’activitat.  Allà ja es detectava clarament el canvi de model econòmic. Vint anys després, la situació no ha fet més que accentuar-se, segurament degut al volum de recursos que es mouen en aquest sector. Per un petit productor local li ha sigut més rendible deixar de collir verdures en un hort per una urbanització de luxe que d’entrada li ha suposat un guany de diners gens menyspreable. Aquesta idea capitalista xoca frontalment amb una altra més romàntica de l’essència de la vida i la preservació del paisatge on has crescut. No ens enganyem: en la nostra escala de valors, la més mercantilista acostuma a pesar més, per desgràcia. I així ens va.

Està clar que ara tenim els negocis preparats per acollir residents i turistes. Funciona tot l’ecosistema creat com un rellotge, però si una pota falla la cadira trontolla de valent. I ja veiem en les protestes després del tancament comarcal com n’és de dificultós aconseguir que els afectats s’agrupin per fer-se prou visibles. Segueix funcionant força bé la protesta per les xarxes però poc o gens la del carrer. Alguns segurament tinguin un coixí prou gran per aguantar el temps que calgui. Altres no combreguen amb moltes de les iniciatives i uns tercers pensen que no s’han de fer malveure en segons quins sectors. Per desgràcia és un mal endèmic de la societat cerdana, que sovint viu d’esquenes a les activitats que es fan en el territori i molt avesats a anar a la seva, sense voluntat d’associar-se amb el veí.

A llarg termini, i ja fa temps que se’n parla, cal una diversificació de l’economia. Intentar implantar indústria, desestacionalitzar sectors i buscar solucions imaginatives per reorientar activitats. No ens oblidem del canvi climàtic. En definitiva, hem de mirar de preveure la possibilitat que en el futur tot canviï i puguem fer un territori sostenible, agradable per viure i que no expulsi als nostres joves per les lleis de l’oferta i la demanda d’habitatge. Tema a part que donaria per molt i del qual potser algun dia en parlarem. Però, és clar, fàcil de dir però difícil de portar a la pràctica quan els diners, que ho mouen quasi tot, manen.

Més enllà de la situació que hem ajudat a crear entre tots, hi ha aquesta idea una mica egoista de repartir per mi primer, pels meus i el que sobri, pels altres. Un segon resident, habitualment, es reclou en el seu habitatge i, en major o menor mesura, consumeix i revitalitza el comerç de la zona. Des del supermercat fins al restaurant o la botiga. Hi ha de tot, lògicament. D’entrada ha alimentat en bona part el sector de la construcció i segurament el de serveis (jardineria, neteja, manteniments varis, etc.). Tota aquesta despesa no dona carta blanca per fer res, però és una dada important a tenir en compte quan es demana que s’abstingui de pujar.

Cerdanya nevada des d'un mirador
El confinament ens ha fet replantejar on volem viure (foto: Gael Piguillem)

De tot el volum de segons residents hi ha una part que som fills de Cerdanya. Hi tenim els pares, els amics i els coneguts. Ens sentim de la comarca encara que no hi visquem entre setmana perquè treballem, vivim, estudiem o simplement som fora de la nostra vall. Hi siguem empadronats o no, això és el de menys.

En la meva opinió, a nivell pandèmic, precisament som molt més perillosos aquest tipus de cerdans que pugem els caps de setmana i ens relacionem amb els autòctons de forma estreta. Ja sigui per vincles familiars, afectius o associatius.

En la meva experiència com a membre actiu de la societat cerdana, de forma presencial els caps de setmana, he reflexionat força sobre aquesta peculiaritat. Portar el virus de la capital a un poble de pocs habitants no està entre els meus objectius i he arribat a la conclusió que la major part de contagis es produeixen en entorns familiars en els quals s’abaixa la guàrdia ràpidament. Així que ningú m’ha hagut d’advertir que minimitzés les meves incursions al Pirineu per evitar mals majors.

Per la meva activitat ramadera a Cerdanya, durant la pandèmia, hauria pogut pujar regularment. De fet, el mateix dia que es va decidir el confinament total estava abeurant el bestiar. Vaig preferir acabar ràpid i marxar. Per responsabilitat, també. Durant els llargs mesos reclosos, la conclusió a què vaig arribar va ser que molts segons residents, sobretot a la primavera i l’estiu, si s’ho podien permetre, els suposava més comoditat atrinxerar-se als seus xalets adossats amb jardí que en un pis, en un barri benestant d’una ciutat costanera. I aquest perfil de persona, si mantenia les mesures de seguretat a l’hora d’anar a consumir als negocis pirinencs, no suposava un gran problema. Està clar que en cas de necessitar serveis hospitalaris es corria el perill de col·lapse, però aquest argument el temps l’ha desmentit per si sol. Tot i el volum, significatiu o no de cases de cap de setmana obertes, l’hospital de Puigcerdà no s’ha saturat, que se sàpiga, sortosament.

En les ocasions puntuals que he pujat els darrers mesos, m’he adonat de la propaganda llançada a mitjans de comunicació i la realitat on hi és molt present el dret fonamental a la mobilitat. Els agents de l’ordre han d’exercir una intimidació agafada pels pèls que limita la mobilitat i les persones, que de vegades ens oblidem que som els primers responsables dels nostres actes i que hauríem d’actuar amb responsabilitat. Si venim d’un entorn en què estem en contacte amb molta gent i que per tant, estadísticament, podem haver patit un contagi, hem d’evitar contactes i perjudicar els nostres pares o avis. I tot això, tan difícil i cruel, ho podem fer i comprendre sense fixar-nos tant en què fa el veí de l’adossat de davant del carrer.

M’he trobat amb diversos patrons d’agents. Els comprensius, que entenen el desplaçament tot i que els sorprenguin els motius pels quals he hagut de pujar. I d’altres que gairebé m’han perdonat la vida en forma de sanció.

El cas és que per responsabilitat, per no deixar la familia lluny, perquè les nostres obligacions estan ben ateses per la família resident habitual de la Cerdanya i per la mandra que m’ha fet haver de donar massa explicacions, he minimitzat els desplaçaments i no m’ha importat gens si la resta de persones no feien cas de les recomanacions. En el meu cas, privant uns padrins de veure créixer la seva neta. Com tantes altres renúncies que tots hem hagut de fer el darrer any.

Si volem criticar les animalades en forma d’urbanitzacions, torres i altres atemptats al gust paisatgístic, hem de començar pels nostres veïns, propietaris de terres, que han preferit obtenir un rendiment alt de les seves possessions a preservar el paisatge que tant valora el nouvingut.

El confinament ens ha portat alguns hàbits que han arribat per quedar-se. I una de les coses ha sigut replantejar-se on vivim i on volem seguir existint. Algunes persones han fet el pas invers al dels seus avantpassats buscant l’aire pur i el torb a la cara.

I heus aquí un nou tipus de segon resident que pot esdevenir veí habitual a partir d’ara. Aquells foranis que volen canviar el su entorn per un paisatge idíl·lic i una calma impagable. Si la seva activitat els ho permet, ja sigui mitjançant el teletreball o el control puntual, desplaçant-se allà on necessitin per desenvolupar la seva activitat. Evidentment que no es pot donar carta blanca a fer el que es vulgui. Els diners mai no haurien de ser el motiu més important. Però no ens oblidem mai que la majoria del territori está en venda per un preu, més o menys alt. I si volem criticar les animalades en forma d’urbanitzacions, torres i altres atemptats al gust paisatgístic, hem de començar pels nostres veïns, propietaris de terres, que han preferit obtenir un rendiment alt de les seves possessions a preservar el paisatge que tant valora el nouvingut.

Posats a reflexionar, aturem-nos per un moment i pensem exactament què esperem de la nostra existència. Per què lluitem i quin objectiu ens volem fixar. Hi haurà gent que seguirà acumulant riqueses per llegar-les als seus descendents o per enterrar-se amb elles com feien els faraons egipcis. Altres malbarataran tot allò que tenen, conscients que avui hi ets i demà potser no. Uns tercers lluitaran a mort pels seus fills, que potser el dia de demà no voldran saber res d’ells i els fumeran una coça al cul. En definitiva, relativitzem aquells valors que ens hem donat en l’evolució de la nostra societat. Acumular, tenir, individualisme, frustració, enveja, ràbia… alliberem-nos de tots el prejudicis i mirem a la cara les persones. El món és prou gran com per no necessitar creuar-te amb aquells que no et valen la pena. Canviar els estatus i lluitar per drets mai no ha sigut senzill. Estem acostumats a la queixa sense la mobilització i potser, només potser, tots aquells que reclamen un habitatge digne a la Cerdanya pels seus fills han de posar-se en els llocs de decisió per treballar per aconseguir el seu objectiu. De forma generosa, altruista i constant. Segurament amb aquesta feina no aconseguiran un apartament a la costa però veuran amb satisfacció com assoleixen un objectiu més noble i que els omplirà l’esperit més que les butxaques.

Alfons Mills

D'Estoll. Economista de professió. Vinculat des del 2002 a la festa de l'Estany. Cofundador del grup "Els Sense Barca". Tresorer del Grup de Recerca des de la seva constitució (2008). Actual tresorer del CG Puigcerdà. Coautor del llibre "Aeròdroms Republicans de Girona (1936-39) Atac i defensa des de la rereguarda".

Un comentari

  1. cristofor fabre fabre

    hola vull deixar clar que sempre faix cas de les recomenacions ,baix estar quatre mesos sense poder pujar a la casa que tinc a la cerdanya francesa,concretament aenveitg,tinc la casa desde fa vint anys,jo crec que no hi gaires que estimim la cerdanya com jo,no puc entendre que hi aixi gent que ens possi vert perque pujem,ve jo ara portu un mes sense poder pujar i no se quan podre ,nomes vull dir que jo mai voltre fer cap malt a la gent de la cerdanya,compro totel que necesito tant a france com a puigcerda,una abraçada a tots i perdoneu el meu catalá,tinc una edad que baix tanir anar a la escola franquista i poc baix apendre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *