Reflexions més enllà de les notícies

El Jocs d’Hivern s’emboliquen

Ecologia Economia Esport Societat
Caiguda slalom

Volem votar”, deia fa uns dies Enric Quílez a Actualitat Cerdanya, mentre confessava la seva desorientació davant la candidatura Pirineus-Barcelona(-Saragossa?) per als Jocs d’hivern de 2030. No és l’únic que està confús amb el vaivé continu de les informacions sobre el projecte. M’he esperat a escriure sobre el tema a veure com acabava el culebrot de l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat, ja que entre molts altres punts, la CUP  vetava l’organització dels Jocs d’hivern. L’esmena a la totalitat de la CUP i l’acord d’ERC amb els Comuns (que també s’oposen al projecte) ha situat al llimb polític aquesta qüestió. En lloc d’aclarir-nos, sembla que el debat es posposa, potser pensant que, al final, “tot anirà bé”.

Entenc que en aquest punt del debat públic fora bo que ens plantegéssim algunes preguntes bàsiques: són necessaris els Jocs?  Es farà una consulta i, si es fa, en quin àmbit? Fins a quin punt són suficientment fortes les bases socials que donen suport o s’oposen als Jocs? En un cas i altre, no és cada dia més necessària la vinculació de tots els esforços de canvi i de totes les comarques de l’Alt Pirineu i Aran? Cadascú sabrà respondre personalment a aquestes preguntes, però aquí deixo la meva opinió sobre totes elles en el marc del debat democràtic que exigeix el tema.

Són necessaris els Jocs d’hivern?

En aquest cas la resposta a mi em sembla clara: no. La situació econòmica de la majoria de pistes d’esquí és deficitària i aquest dèficit s’arrossega des de fa molts anys abans de la crisi econòmica de 2008 i de la crisi de la pandèmia. En el cas de Catalunya, durant les últimes dècades, la Generalitat ha hagut de socórrer i sostenir les pistes d’esquí que han esdevingut públiques per sufragar els números vermells (per a més informació al respecte, vegeu l’article El salt amb perxa dels Jocs Olímpics a Actualitat Cerdanya [1]).  A les cinc estacions d’esquí de gestió pública mitjançant Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), és a dir, La Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter 2000), la Generalitat hi ha hagut d’abocar milions anuals per sostenir-les. Vall de Núria i La Molina són les que més dèficit registren i no baixen dels dos milions anuals en tots aquest temps [2] (entre 2007 i 2015).  Les dades posteriors, encara no publicades, han d’haver estat pitjors pels efectes de la pandèmia.

Però, sobretot, és qüestionable que en temps d’emergència climàtica, quan tothom s’omple  la boca de la paraula sostenibilitat (també els defensors del projecte), ens plantegem aquests jocs. Tots els indicadors climàtics del Pirineu (i també de la Cerdanya) ens indiquen un retrocés progressiu de la innivació i de cap manera es pot compensar amb la creació de neu artificial que malbarata recursos hídrics i és un procés costós.

No cal dir que les estacions d’esquí són un pilar econòmic per a la Cerdanya i el turisme del Pirineu del qual no es pot prescindir pel valor afegit que genera, però els temps del creixement  il·limitat ja han passat a millor vida i valdria més que abans d’aplicar criteris econòmics expansionistes de dubtosa viabilitat anéssim pensant en com reduir els efectes mediambientals que promouen. Però la transició econòmica de la comarca cap a un model més equilibrat, encara que de manera incipient, ja ha començat i els Jocs no ajudarien a aquest procés.

Es farà una consulta? I si es fa, en quin àmbit?

Mentrestant, van passant coses i qui dia passa any empeny. El Govern de la Generalitat ja ha formalitzat la seva sol·licitud com a candidata davant el COI mentre es comprometia a una consulta popular amb una pregunta binària que sembla tenir adjudicada la seva partida pressupostària (800.000 €, vaig llegir, tot i que em sembla una xifra força elevada). Aquesta consulta es pensaria per a les comarques de l’Alt Pirineu i Aran i per al Ripollès i el Berguedà. Però l’alcaldessa de Barcelona, amb una opinió no gaire favorable als Jocs, en algun moment ha declarat que seria lògic que en una candidatura que porta per nom Pirineus-Barcelona els barcelonins també poguessin votar. Però també el president de l’Aragó, Javier Lambán, ha reivindicat el dret del Pirineu Aragonès a participar en el pastís, i el Govern espanyol no l’ha desdit sinó que sembla procliu a l’ampliació de l’àmbit territorial, la qual cosa deixaria obsoleta la consulta a Catalunya i augmentaria la pressió sobre els sectors que s’hi oposen amb l’argument que Catalunya no pot deixar endur-se de les mans un projecte tan beneficiós que sí que seria acceptat a l’Estat Espanyol. Es allò que Catalunya, instal·lada en la cultura del no, deixa escapar tots els projectes econòmics que redreçarien la decadència econòmica en què ha entrat, tal com ja es fa en temes com el museu Hermitage al port de Barcelona, l’aeroport o el projecte del Hard Rock a Vila-seca i Salou. Aquesta cançó que ja sona molt.

Tot plegat fa que la candidatura Pirineus-Barcelona s’estigui decantant cap al nom de Pirineus a seques i que la consulta que encara no sabem si serà directa o a través dels ajuntaments o consells comarcals estigui en una nebulosa. I, si es fes, seria vinculant?

I del projecte tècnic, com deia Quílez al seu article, no en sabem gairebé res. D’aquells primers assaigs que plantejaven pavellons per desenvolupar diverses especialitats d’esport d’hivern, amb capacitat per desenes de milers de persones, hem passat a projectes vagues, presidits, no cal dir-ho, per la paraula sostenibilitat i l’aprofitament d’instal·lacions ja preexistents. Però el cert és que el projecte concret s’està escrivint per tècnics catalans, aragonesos i madrilenys, i això fa pensar que alguns compromisos de la Generalitat poden quedar en dubte.

Fins a quin punt són suficientment fortes les bases que donen suport o s’oposen als Jocs?

És evident que la resposta a aquesta pregunta només ens la podria donar una consulta popular directa. Però a simple vista observem que els Jocs tenen el suport del gran empresariat de Catalunya (Foment del Treball, Cercle d’Economia…) i en l’àmbit comarcal, de l’empresariat de Cerdanya (Empresariat Cerdanya [3]). També compten amb el vistiplau dels grans partits independentistes i constitucionalistes, encara que algunes bases territorials d’ERC s’han manifestat més crítiques. L’argumentari bàsic d’aquesta opció és molt fàcil i atractiu: posant per davant els obligats posicionaments de sostenibilitat que ha de contenir el projecte, s’utilitzen elements motivadors com la dinamització econòmica del Pirineu, la millora en transports (ferrocarril i carreteres) que els Jocs poden comportar i el valor afegit que proporcionaran  per al turisme hoteler i de restauració i per a la construcció i, per tant, l’augment de feina que reportaran. Però, l’oposició política als Jocs, compta amb els Comuns (alcaldia de Barcelona inclosa) i la CUP, que per l’aritmètica parlamentària són un factor important en la decisió final. La base social que s’ha posicionat pel NO als Jocs és més feble. Encapçalats mediàticament per Kilian Jornet o Araceli Segarra, aquesta base social està ben representada en l’ecologisme i aquest sector emergent que defensa des de posicions gens teòriques, recolzades en el seu modus vivendi, la recuperació d’una economia més equilibrada i no tan depenent de l’estacionalitat i de l’esquí per a les comarques pirinenques. És un sector en creixement que cada cop fa sentir més la seva veu a les comarques pirinenques, però encara minoritari. Encara és vist per molta gent com a “molt alternatiu” i jove per entendre’ns. L’aparició d’un Manifest de Cerdanya en contra dels Jocs i la plataforma pirinenca Stop Jocs d’Hivern, així com la propera Convenció ecologista de Cerdanya són moviments ben posicionats a les xarxes, però, al meu entendre, els falta traspassar els seus propis límits.

En un cas i altre, no és cada dia més necessària la vinculació de tots els esforços de canvi i de totes les comarques de l’Alt Pirineu i Aran?

Avui es detecta una massa social important no gaire propera a l’ecologisme ni a plantejaments gaire radicals, però que, això no obstant, les persones que en formen part no veuen amb bons ulls els Jocs. És un “ja n’hi ha prou”, davant el deteriorament progressiu de la Cerdanya, com a exemple d’una expansió voraç de la segona residència que inclina a un model econòmic caduc, en dubte. Com es diu avui, al final és una qüestió de qui controla el relat i, de moment i com acostuma a passar, el relat el controlen els sectors dominants amb l’opció del sí.  Entenc que el sector crític hauria de fer un esforç per transmetre un missatge propositiu, tan inclusiu que permeti obrir-se a tots aquests milers de persones que, sense militar en l’ecologisme, tenen una mirada crítica sobre els Jocs. De fet, m’adono que ja es comença a fer quan se subratlla que la millora de comunicacions per al Pirineu no ha de ser moneda de canvi pels Jocs, sinó un dret que, de fet, fa molts anys que les comarques pirinenques reivindiquen. A part que el desdoblament de la C-16 entre Berga i Bagà ja està en procés.

Per acabar, aquest moviment hauria de superar aquell mal endèmic de l’esquerra i de l’ecologisme en general: “tants caps, tants barrets”. Aparcar els egos, fer plantejaments unitaris, transversals,  encara que requereixin alguna renúncia respecte a enfocaments inicials, posar la prioritat en els objectius finals i no en els detalls és, tot plegat, una assignatura pendent d’aquest tipus de moviment. Una assignatura que algun dia hauran d’aprovar. De fet, les pròximes eleccions municipals (2023), amb decisió presa o no, pel que fa als Jocs, són una bona oportunitat perquè tota la gent que s’aplega en aquesta opció crítica i que té un altre model socioeconòmic per a la comarca, faci el pas per crear candidatures al màxim nombre possible de municipis. Tot i que avui encara resulti aviat.

I pel que fa a la Cerdanya, en concret, la comarca haurà d’acceptar que no és el centre del món, ni tan sols del Pirineu. I que reunir esforços amb les comarques de l’Alt Pirineu i Aran, aquelles que poden estar afectades per problemes comuns, com el dels Jocs, és una bona sortida per al cerdà cofoi per la seva comarca.

Imatge de capçalera: Gael Piguillem


[1] Peitx, J. El salt amb perxa dels Jocs Olimpics, Actualitat Cerdanya, 21-6-2021

[2] Safont, L. La Generalitat segueix abocant milions a estacions d’esquí rescatades i amb un deute astronòmic,   Públic, 30-1-2017.

[3] Spa, M. El sector empresarial de la Cerdanya veu bé els Jocs d’Hivern si no suposen “un boom urbanístic”, Regió 7, 11-8-21.

Autor

  • Cerdà des de 1953. Fundador i col·laborador de la revista "Rufaca" a la primera etapa. Professor d’història jubilat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *