Reflexions més enllà de les notícies

El salt amb perxa dels Jocs Olímpics d’Hivern

Ecologia Economia Esport
Masella amb els canons de neu artificial treballant

Reflexionar sobre el futur proper de la Cerdanya i plantejar-se la situació de les pistes d’esquí i el projecte de les olimpíades d’hivern per al 2026 o, potser, per al 2030, és tot un pack ineludible. Ho feia fa poc en aquest fòrum que és “Actualitat Cerdanya” Sixte Abadia amb un article titulat Els Jocs Olímpics d’hivern, un tren que passa” i, com el propi autor convidava a promoure el debat, m’hi poso agraint-li l’oportunitat i amb tot el respecte des d’alguna discrepància.

El marc general del problema és el model turístic de la Cerdanya. Ja n’hem parlat sovint a la comarca i a mi em semblava que està sorgint un interès cada cop més generalitzat en defensar un turisme més sostenible (paisatgístic, cultural, excursionista, gastronòmic, etc.) no tan lligat quasi monopolísticament a l’esquí alpí. Però no hi ha cap dubte que les pistes d’esquí seguiran jugant un paper important per a l’economia de la Cerdanya. El problema és que quan fem la diagnosi de les pistes i del seu futur, sorgeixen dubtes seriosos.

Si ho analitzem des del punt de vista de la viabilitat econòmica, veiem que a l’Alta Cerdanya ja n’ha tancat alguna (Puigmal 2900) deixant deutes de llarg termini (30 anys) als municipis que la van sostenir (Err). Pyrenées 2000 i Els Angles aguanten però amb dificultats. L’endeutament de Font-Romeu-Pyrénees 2000 ronda els 10 milions d’euros. Una xifra que s’ha anat acumulant i que comporta un deute per càpita de 4.648 €. Els dirigents d’aquestes pistes busquen les sortides en crear dominis esquiables més grans que abarateixin costos (unificació de la gestió i explotació, posada en comú de serveis i maquinària,…), però que requeriran consum de terrenys i inversions costoses que, probablement hauran de fer entitats públiques (estat, Departements, Communes…). Les propostes per millorar la situació poden donar alguns resultats, però d’antuvi rebel·len una feblesa que es tracta de compensar amb artificis comptables i propostes de gestió imaginatives, però no amaguen la debilitat estructural. Antoni Glory, membre de l’associació Mountain Wilderness, denuncia que el batlle de Font-Romeu i president de la Comunitat de Comunes del Capcir – Alt Conflent, Jean-Louis Démelin, no amaga que continua treballant per adaptar el projecte a les condicions i restriccions de la zona, sabent que la Carta del Parc Natural Regional que protegeix els paratges on s’ha de construir un gran domini caduca l’any 2026. Esperant aquesta data, Glory afirma que els impulsors del macroprojecte aniran fent petites reformes que a la llarga facilitin aquesta interconnexió. La iniciativa s’emmarca en la tendència a la Catalunya Nord de reorientar les pistes d’esquí cap als anomenats dominis esquiables de quatre temporades, anomenant-les estacions de muntanya per desvincular-les de l’esquí alpí com a única opció[1]. La tàctica sembla ser anar fent camí en aquesta direcció fins que acabi la protecció el 2026 i llavors plantejar l’ampliació com a fet irreversible. “Qui dia passa any empeny”. L’any 2016 és (l’empresari andorrà) Joan Viladomat qui anuncia l’interès en recuperar el projecte d’unió entre Portè i el Pas de la Casa. A la història de Portè, doncs, sembla que encara li queden algunes pàgines per escriure en el futur. O només seran informacions purament especulatives? El temps ho dirà”[2].

A la Baixa Cerdanya, les dues grans pistes travessen situacions diferents. A la de Masella, de propietat privada, els números van sortint positius, modestament, però amb tendència a la baixa. La de La Molina, de propietat pública, presenta un dèficit que creix fins al 2015, últim any en què es troben dades econòmiques. Tanmateix en el Llibre Blanc de les estacions de muntanya de Catalunya es remarcava que el dèficit regular durant les últimes dècades es compensava amb els beneficis indirectes que reporten, sens dubte, les estacions al total de la Cerdanya: atracció de visitants, segones residències, construcció, hostaleria, restauració… i per tant d’oferta de treball i d’ingressos fiscals. El problema és que els informes econòmics a vegades reflecteixen els interessos d’aquell que els encarrega.

Rentabilitat estacions esqui

A les veus critiques pel sosteniment públic de les pistes d’esquí endeutades com la de La Molina no fa més que afegir-se a les veus crítiques que provenen de l’ecologisme i en defensa del medi natural: “La inversión de las pistas, como reconocen desde el sector, está sujeta a unos costes energéticos cada vez más altos y unos recursos naturales más limitados puesto que los periodos de nieve son más inestables y breves con el paso de los años. Esto hace que el gasto en cañones de nieve artificial sea más necesario para mantener las pistas abiertas. La inversión más alta de los presupuestos de 2017 es, por ejemplo, la dedicada a la nieve artificial de La Molina: más de un millón y medio de euros. El portavoz de la entidad ecologista IPCENA ubicada en el Pirineo de Lleida, Joan Vázquez, defiende que “las pistas han contribuido a agotar parte de los recursos naturales del territorio, sobre todo en cuanto al abuso de extracción del agua por los campos de nieve. I per reblar el clau, el  representant de l’associació ecologista IPCENA denuncia:  “Seis pistas de Catalunya en estado ruinoso han sido adquiridas por impago sin que se persiga a los deudores. La Generalitat los ha soltado sin cobrar y sin cargas legales porque muchas veces los inversores están vinculados a partidos políticos y grandes empresas amigas. Es una red clientelar”[3].

Amb aquest panorama, sembla que les decisions sobre les estacions de muntanya haurien de ser menys tàctiques i més estratègiques, amb una perspectiva de futur més acurada. Dona la impressió que la solució que proposen els directius de les empreses d’esquí és un salt endavant en un context desfavorable. Les emissions de CO2  i l’evidència de l’escalfament global estan posant en qüestió, de moment, la viabilitat de les estacions situades per sota dels 1500-2000 m. La necessitat de disposar de cent dies de neu a l’any per a la seva rendibilitat és una fita que comença a ser costeruda i el recurs a la neu artificial és costós per les despeses d’emmagatzematge i transport d’aigua;  i mediambientalment insostenible. Per preservar el seu futur les estacions d’esquí hauran de redreçar esforços inversors dedicats a reforçar el vincle entre l’esquí i el medi ambient.

En conseqüència, no crec que ens puguem espolsar els problemes d’una gestió econòmica , com a mínim, problemàtica, i les qüestions mediambientals dient que ens hem d’allunyar de posicions dogmàtiques o massa simples. La meva opinió és modesta, ja que no tinc coneixements sobre gestió d’empreses, ni tampoc sóc un especialista en ciències del medi ambient. Però a qualsevol ciutadà responsable no se li pot escapar que plantejar un salt endavant en la gestió de les pistes d’esquí situat en un context de futur problemàtic podria ser descabellat a mig termini. I si en aquest context hi situes un salt en perxa com és el dels Jocs d’Hivern comença a saltar alguna alarma.

Per preservar el seu futur les estacions d’esquí hauran de redreçar esforços inversors dedicats a reforçar el vincle entre l’esquí i el medi ambient.

Perquè ara s’hi afegeix un element cabdal pel futur pròxim de la comarca. El projecte Pirineus-Barcelona per als jocs olímpics d’hivern del 2026 o del 2030, és a dir per a demà mateix. La manca de candidats, després d’uns quants referèndums a ciutats de països com Àustria (Innsbruck), Canadà (Calgary), Suècia (Estocolm) i Itàlia (Cortina d’Ampezzo), va posar en evidència la crisi de credibilitat que tenen els Jocs i el Comitè Olímpic. De la candidatura Barcelona-Pirineus se’n va parlar força a la presentació del projecte, cap a 2018, per part del secretari d’esports de la Generalitat de Catalunya, on s’avaluava la inversió en 1.300 milions d’euros. Les dues terceres parts anirien a càrrec del COI i la resta provindria de venda d’entrades, marxandatge i aportacions privades sense especificar[4].  Però l’Ajuntament de Barcelona, presidit per l’alcaldessa Ada Colau no mostrava gaire entusiasme i va proposar allò que sempre es proposa quan un projecte no es veu clar: la creació d’una comissió. Tanmateix la institució catalana més procliu a l’organització (Secretaria General d’Esport de la Generalitat) subratlla que la seva opció preferent seria la candidatura per a 2030. Les tres vil·les olímpiques estarien situades al Barri de la Marina del Prat Vermell, als peus de Montjuïc, a la ciutat de Barcelona, amb 1700 llits. Entre l’Alt Urgell, la Cerdanya i Era Val d’Aran es repartirien 1800 llits. I a nivell d’instal·lacions esportives es va apostar per  condicionar les ja existents i buscar en zones pròximes, com Andorra, Aragó o França, les instal·lacions esportives inexistents aquí i que no té sentit realitzar invertint molts diners.

En tot cas sorprèn la qualitat democràtica d’alguns països com Canadà o Itàlia que van sotmetre a referèndum entre la població afectada la realització dels Jocs i la resposta va sorgir majoritàriament negativa. A hores d’ara, durant l’any de Covid, el projecte semblava adormit però agraïm a l’article de Sixte Abadia que ens informi del revifament del projecte.

Els guanys immediats que en termes de rendibilitat immediata poguessin produir aquests Jocs per a la Cerdanya i el Pirineu potser no ens deixarien veure el bosc de les possibles pèrdues a llarg termini per al país i per a la comarca. Sembla contradictori pensar en una forta inversió expansiva en les instal·lacions dedicades als esports d’hivern quan es constaten serioses dificultats en la sostenibilitat de les actuals. I és sospitosa la passió transfronterera que han desenvolupat les estacions d’esquí de l’Alta Cerdanya en relació al projecte de manera que s’està convertint en un motiu més per avalar-lo: uns Jocs Olímpics d’hivern organitzats per dos Estats!. O tres si escoltem les veus que es fan sentir des d’Andorra.  La veritat és que l’envergadura del projecte depassa els límits i la possibilitats de la comarca i es converteix en un projecte global per Catalunya. Hem de pensar que les decisions i les inversions que aquestes comportin, afectaran els Pressupostos generals del país. Però s’escoltarà el territori? La polèmica ja estava servida, però caldrà saber qui té el poder de decisió. Si ens atenem a com ha anat la presa de decisions que han afectat directament a la comarca, com per exemple, l’execució del projecte del Túnel del Cadí en el seu moment, haurem de dir que tot i que a la comarca no es va sentir cap forta oposició al Túnel, encara que sí dubtes raonables, l’última decisió es va prendre als despatxos de l’empresa Túnel del Cadí, empresa amb participació de la Generalitat fins que aquesta va cedir-la a la gestió privada per un període de 25 anys. Com acostuma a passar. Tot plegat es va executar sense cap consulta de cap tipus en aquella encara recent estrenada democràcia. Estem en un país en què les consultes populars no estan a l’ordre del dia, però tampoc estic segur de quina seria la resposta d’una consulta a la població afectada del Pirineu i ni tan sols sabria determinar l’abast i els límits de la població consultada. Per tant, se’m genera un vel de desconfiança davant paraules com “empoderament”, “participació del territori”, “transparència”… quan el propi articulista suggereix que l’aprovació dels Jocs és quasi un fet al comptar amb el recolzament de partits com ERC, Junts i PSC.

Recentment, a una trobada participativa propiciada pel Consell Comarcal de Cerdanya, un cop feta la diagnosi, es posava en dubte “la capacitat d’incidir de manera significativa en el sector turístic encarant-lo cap a la desestacionalització i la sostenibilitat, una tendència que ja la Cerdanya ofereix, però que segurament no aconseguim traslladar-la al visitant[5]. Probablement aquesta és una de les claus del futur. La diagnosi comença a ser nítida però dependrà de les decisions que es prenguin molt aviat, de qui les prendrà i de com es prendran. Però de moment no ens cal pujar a tots els trens que s’anuncien sense saber a on ens porten. De moment, les candidatures a les pròximes eleccions municipals (2023) hauran d’encarar el problema situant-lo en el futur que es vol per la comarca, compatibilitzant l’antic model estacional amb un nou model cada dia més sostenible. I a partir d’aquí fer sentir la seva veu.

Foto de capçalera: Gael Piguillem.


[1] BOU,D. i BONAT, P, Milions d’euros públics enterrats sota la neu. Rev. La directa, 6-2-2019.

[2] SANZ, I. Història cronològica de Portè i Puymorens.

[3] SAFONT, L. La Generalitat invertirá 10 millones en pistas de esquí rescatadas y deficitarias en 2017. Público, 31-1-2017.

[4] VIURE ALS PIRINEUS, Aturada la formalització de la candidatura dels Jocs d’Hivern Pirineus-Barcelona davant del COI, Viure als Pirineus, 28-10-2020.

[5] RESILIENCE.EARTH SCCL. Procés participatiu a la Cerdanya per decidir el model turístic. 1 maig de 2019.

Autor

  • Cerdà des de 1953. Fundador i col·laborador de la revista "Rufaca" a la primera etapa. Professor d’història jubilat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *