Reflexions més enllà de les notícies

L’escola rural. Petita, de poble i pública.

Societat
Escola rural

Ara que hem passat tot el primer trimestre escolar, portem dies amb notícies a tots els mitjans sobre l’educació. Bé, més aviat són notícies sobre lleis, la llei Celáa que sembla que tant desagrada a sectors conservadors. Un estat amb tantes lleis educatives en tan pocs anys, diu molt de les ganes de regular, burocratitzar i encotillar el fet educatiu i molt poc de la mirada educativa i de l’aprenentatge.

Aquesta pandèmia ens està fent replantejar moltes coses i entre elles hi ha l’educació. En aquest article m’agradaria parlar-vos de l’escola, de l’escola pública, petita i de poble, l’escola rural. I del fet de com aquest tipus d’escola pot ajudar a transformar el concepte generalitzat que es té de l’educació, passant del sistema actual de transmissió de coneixements a una mirada íntegra i holística de la persona, del seu entorn i les seves relacions.

L’escola que coneixem majoritàriament, encara ara, és l’escola que té el seu fonament en la mirada de l’adult, del que sap i coneix el que necessita l’infant i el jove. Es basa en un currículum, que tot i que dona moltes opcions, la realitat és que es tanca en la cosa coneguda per la por a sortir de la zona de confort. Es parla d’àrees, de matèries compartimentades perquè així és com l’adult intenta entendre i desgranar el que l’envolta.  En canvi la vida és interdependent, interrelacionada, holística i així és com la veuen els infants.

La societat i el món estan canviant molt ràpidament. Les noves tecnologies, la pandèmia de la covid-19, el cavi climàtic ens estan posant a prova de si serem capaços d’adaptar-nos i modificar les nostres mirades i accions en el món per tal d’habitar-lo de manera més harmoniosa.

D’aquesta reflexió caldria adonar-se que hem de ser persones més flexibles, més obertes a noves maneres de fer i actuar, més cooperatius i més sostenibles, crítics i emprenedors. Els obstacles, els errors els hem de veure com un pas més en un procés. Deixar de culpabilitzar-nos o enfonsar-nos i buscar respostes creatives, conjuntament amb altres i sobretot intentar-ho tantes vegades com calgui.

Una escola petita, pública i de poble amb un nombre d’infants reduït, de diferents edats, és un reflex del poble o la societat on vivim, diversa i rica en matisos.

I l’escola? Doncs l’escola també. Des de fa uns anys, l’escola, sobretot la d’educació infantil i primària, ha començat a fer coses diferents. Partint de la mirada dels infants i els joves, entenent que totes i tots, quan naixem, portem la llavor d’aprendre, de tenir curiositat per l’entorn i les persones i que només cal acompanyar i motivar aquesta curiositat innata dels infants per desenvolupar-se harmònicament, des de casa i des de l’escola. I és que ja ho diu la neurociència, aprenem quan ens emocionem.

Penseu en els primers anys de vida d’un infant. Són anys meravellosos, cognitivament al·lucinants. Els infants aprenen a caminar i a parlar per ells sols. Només necessiten un entorn enriquidor que els motivi a aprendre. Doncs l’escola, l’institut, la universitat, tota la formació en general hauria de ser això: llocs on de la mà de professionals acompanyéssim els infants, els joves, els adults a emocionar-se en aprendre de la vida, ja sigui música, esport, ciència, com relacionar-nos, a gaudir de la lectura… el que vulgueu.

L’escola rural, majoritària a la nostra comarca ha estat sovint taller d’aquest acompanyament de totes les intel·ligències dels nostres infants. Perquè una escola petita, pública i de poble amb un nombre d’infants reduït, de diferents edats, és un reflex del poble o la societat on vivim, diversa i rica en matisos. No som homogenis, som heterogenis. Aprenem els uns dels altres. Tenim moltes intel·ligències i això cal reivindicar-ho a l’escola.

Compartimentar en àrees i matèries a les primeres edats especialment és voler artificialitzar l’aprenentatge. La vida és global, els infants tenen multitud d’interessos que cal saber veure i acompanyar per aprendre. I en això l’escola rural, petita i de poble n’ha après molt, ja que és una escola més “natural” i es pot treballar d’aquesta manera.

Un altre fonament bàsic de l’escola rural és l’arrelament al lloc on viu. Aprendre de l’entorn i a l’entorn. És una escola que surt, que té contacte amb el seu entorn proper, que coneix a les persones i n’aprèn d’elles, que participa en la vida social perquè en forma part. I és que el que es coneix, s’estima i se’n té cura. I es crea el sentit de comunitat.

Escola rural
L’escola rural està fortament arrelada al seu territori

Altres valors que cal potenciar i l’escola rural, petita ho facilita són l’autonomia, el sentit crític o la presa de decisions, que són facilitadors d’una vida adulta més satisfactòria.

I aquest model d’escola rural del que us parlo, i que existeix i batalla per tirar endavant amb força traves burocràtiques ha de ser, al meu entendre, el camí que ha d’emprendre l’escola, en general. I amb això no dic que totes les escoles rurals siguin així ni que les escoles “grans” no ho siguin. Com tot hi ha experiències enriquidores d’escoles “grans” que estan canviant la mirada.

On cal treballar molt més és en l’educació secundària. Allà els i les joves que estan en la segona explosió neuronal i receptiva per aprendre d’una manera crítica i qüestionant-se la vida, sovint, se’ls talla les ales, se’ls uniformitza o se’ls exclou. Cal una veritable revolució als nostres instituts per fer d’aquests espais un catalitzador on els joves s’enriqueixin, creixin, creïn, investiguin… amb ganes, amb il·lusió, motivats per poder expressar-se, compartir i col·laborar.

I és que encara hi ha molta feina a fer.

Autor

  • Filla, mare i àvia. Mestra d’escola rural acabada de jubilar. Amant de les muntanyes i implicada en els canvis cap a un món més sostenible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *