Reflexions més enllà de les notícies

Fronteres

Política Societat
Portella Blanca d'Andorra

Fa uns dies mirava el concurs que emeten els caps de setmana abans dels Telenotícies a TV3, «Atrapa’m si pots», presentat pel periodista Llucià Ferrer. Una de les preguntes que es va fer a un concursant era: «A quina comarca es troba el santuari de Font-romeu?» El concursant no en va saber la resposta i en haver acabat el temps per formular-la el presentador li va dir: «El santuari de Font-romeu es troba a l’Alta Cerdanya.» Em va deixar parat, fins al punt que no he tornat a veure més aquest programa. Si el concursant hagués estat jo li hauria aclarit que, més que un santuari, l’església de Nostra Senyora de Font-romeu és un ermitatge; o sigui, un lloc de repòs per a la gent que antany pelegrinava a Sant Jaume de Galícia. I a continuació li hauria contestat «a Cerdanya», sense qualificatius. La meva pregunta és: aquesta resposta hauria estat vàlida? O en Llucià Ferrer, en el supòsit que se m’hagués acceptat la resposta, m’hauria puntualitzat que es tractava de l’Alta Cerdanya?

Últimament es parla força, de manera directa o indirecta, de fronteres. Es feia de manera directa, per exemple, quan es mencionaven fa uns anys els límits —de vegades polèmics— de les futures vegueries catalanes. I dos exemples de fer-ho de manera indirecta són els discursos i les notícies que generen l’Hospital Transfronterer de Cerdanya —o temps enrere l’institut transfronterer, que no s’ha construït— i la Diada de Cerdanya, que es diu que aplega «gent d’una i d’altra banda». L’hospital i la diada —com l’institut— són positius, beneficiosos per a la comarca, però aquestes maneres de parlar-ne no fan altra cosa que recordar, una vegada rere l’altra, que la frontera estatal existeix. Sisplau, prou d’autoflagel·lar-se! És veritat, ja ho sabem. Durant els confinaments de la Covid-19 prou que ho hem entès quan, com sovint passa des de lluny de Cerdanya —en aquest cas París i Madrid—, han decidit tancar la frontera estatal. Aquesta frontera divideix França i Espanya, no ens enganyem. És aquesta la realitat encara que ens dolgui. Ni la Catalunya del Nord, ni el Principat, ni res que se li assembli: França i Espanya, i punt.

Quan vaig d’excursió al Carlit, al puig Peric o al Puigmal obvio la frontera; sé que hi és, però no la veig. Doncs fem el mateix amb tot el que ens afecta i deixem de sotmetre’ns a aquestes fronteres.

Ara bé, hi ha molts tipus de fronteres a més de les polítiques, com les estatals. N’hi ha d’evidents i de subtils. Hi ha fronteres físiques, morals, socials, urbanes, econòmiques, burocràtiques, psicològiques, lingüístiques…, fins i tot intel·lectuals i erudites. Se’n creen cada dia, i ara, amb el confinament, encara més: gent responsable i irresponsable, persones que guarden les distàncies i porten la mascareta i d’altres que «passen de tot»… De fet un mateix veu fronteres allà on en vulgui veure. Els grups selectes, les elits, marquen fronteres. Qui amaga les misèries ostentant cotxes cars o roba de marca també ho fa. Hi ha fronteres entre les classes socials, fins al punt que en certs àmbits —a Catalunya en molts, i també a Cerdanya— l’únic que no es perdona és ser pobre. Se’n creen amb «els d’aquí» i «els de fora». I també quan s’afirma que Cerdanya «és terra d’acollida». D’acollida? Qui tingui aquí una segona residència no se l’ha acollit: se li ha venut un tros de comarca i ara aquest tros és seu, només faltaria. I estem acollint també les persones immigrants, segur? Aquests fets són manifestos. Si es projectés un institut d’ensenyament secundari per a nois i noies, rics i pobres, blancs i negres, cristians i musulmans, autòctons i «de fora»…, s’estaria parlant d’un centre educatiu global o se n’estaria dividint I’alumnat i, consegüentment, s’hi estaria posant fronteres?

Cerdanya des de Cereja
Cerdanya una i no cinquanta-una (foto: Gael Piguillem)

Tots sabem que —amb els seus matisos, sempre discutibles— la frontera estatal que divideix Cerdanya és una pena, que és injusta, fruit d’un tractat de fa 361 anys…; però no ens cal rememorar-la contínuament com ho fa l’Himne cerdà i ara TV3. Fent-ho només aconseguim que es parli d’Alta Cerdanya i Baixa Cerdanya, o de Cerdanya catalana i Cerdanya francesa, quan la Cerdanya «francesa» és tan catalana com la «catalana» i tan francesa com la «catalana» és espanyola. I serà així mentre hi hagi aquesta frontera estatal que creua per la meitat la nostra vall. És més: si Catalunya —és a dir, la de les quatre províncies espanyoles amb les respectives diputacions i el govern autonòmic— algun dia assoleix la independència, la Cerdanya «francesa» seguirà sent igual de catalana que la «catalana independent». Seguint aquests criteris d’obediència a les divisions territorials, així les corals cerdanes són transfrontereres, i el mercat de Puigcerdà, i diverses entitats de la comarca. I el Consell Comarcal deu ser transprovincial. I els autobusos escolars, transmunicipals. Quan vaig d’excursió al Carlit, al puig Peric o al Puigmal obvio la frontera; sé que hi és, però no la veig. Doncs fem el mateix amb tot el que ens afecta i deixem de sotmetre’ns a aquestes fronteres. Sento vergonya aliena quan algú que és català em diu «estiuejo a Saillagouse» o «tinc una casa a Angoustrine», dos topònims, Sallagosa i Angostrina, catalans, amb significats ben fàcils d’apreciar i destrossats per l’adaptació al francès. Inclús he sentit «anirem d’excursió al Canigou». Sense més comentaris. Hauríem de contemplar Cerdanya com a territori i deixar-nos d’adjectius i d’altres complements del nom. Només així la unificarem i li donarem pes i entitat no només com a comarca catalana i pirinenca en la seva totalitat, sinó com a territori que és: no oblidem que durant més de cinc segles ha estat un comtat i després, al llarg de cinc segles més, una vegueria.

Manel Figuera

És professor de primària, professor de català per a adults i corrector de textos. Des del 1982 viu a Cerdanya. És el responsable del Servei Comarcal de Català de la Cerdanya, amb seu a Puigcerdà, del Consorci per a la Normalització Lingüística. Ha escrit poesia, novel·la i narració curta i ha obtingut premis literaris. El 2018 va ser guardonat amb el Premi Josep Egozcue, del Grup de Recerca de Cerdanya i l’Ajuntament de Puigcerdà, pel seu estudi sobre el parlar de Cerdanya. És membre de l’Associació Llibre del Pirineu. Col·labora en les revistes Cadí-Pedraforca i Colors, de l’Associació ADIS. És autor o coautor de més de 60 llibres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *