Fronteres
Fa uns dies mirava el concurs que emeten els caps de setmana abans dels Telenotícies a TV3, «Atrapa’m si pots», presentat pel periodista Llucià Ferrer. Una de les preguntes que es va fer a un concursant era: «A quina comarca es troba el santuari de Font-romeu?» El concursant no en va saber la resposta i en haver acabat el temps per formular-la el presentador li va dir: «El santuari de Font-romeu es troba a l’Alta Cerdanya.» Em va deixar parat, fins al punt que no he tornat a veure més aquest programa. Si el concursant hagués estat jo li hauria aclarit que, més que un santuari, l’església de Nostra Senyora de Font-romeu és un ermitatge; o sigui, un lloc de repòs per a la gent que antany pelegrinava a Sant Jaume de Galícia. I a continuació li hauria contestat «a Cerdanya», sense qualificatius. La meva pregunta és: aquesta resposta hauria estat vàlida? O en Llucià Ferrer, en el supòsit que se m’hagués acceptat la resposta, m’hauria puntualitzat que es tractava de l’Alta Cerdanya?
Últimament es parla força, de manera directa o indirecta, de fronteres. Es feia de manera directa, per exemple, quan es mencionaven fa uns anys els límits —de vegades polèmics— de les futures vegueries catalanes. I dos exemples de fer-ho de manera indirecta són els discursos i les notícies que generen l’Hospital Transfronterer de Cerdanya —o temps enrere l’institut transfronterer, que no s’ha construït— i la Diada de Cerdanya, que es diu que aplega «gent d’una i d’altra banda». L’hospital i la diada —com l’institut— són positius, beneficiosos per a la comarca, però aquestes maneres de parlar-ne no fan altra cosa que recordar, una vegada rere l’altra, que la frontera estatal existeix. Sisplau, prou d’autoflagel·lar-se! És veritat, ja ho sabem. Durant els confinaments de la Covid-19 prou que ho hem entès quan, com sovint passa des de lluny de Cerdanya —en aquest cas París i Madrid—, han decidit tancar la frontera estatal. Aquesta frontera divideix França i Espanya, no ens enganyem. És aquesta la realitat encara que ens dolgui. Ni la Catalunya del Nord, ni el Principat, ni res que se li assembli: França i Espanya, i punt.
Quan vaig d’excursió al Carlit, al puig Peric o al Puigmal obvio la frontera; sé que hi és, però no la veig. Doncs fem el mateix amb tot el que ens afecta i deixem de sotmetre’ns a aquestes fronteres.
Ara bé, hi ha molts tipus de fronteres a més de les polítiques, com les estatals. N’hi ha d’evidents i de subtils. Hi ha fronteres físiques, morals, socials, urbanes, econòmiques, burocràtiques, psicològiques, lingüístiques…, fins i tot intel·lectuals i erudites. Se’n creen cada dia, i ara, amb el confinament, encara més: gent responsable i irresponsable, persones que guarden les distàncies i porten la mascareta i d’altres que «passen de tot»… De fet un mateix veu fronteres allà on en vulgui veure. Els grups selectes, les elits, marquen fronteres. Qui amaga les misèries ostentant cotxes cars o roba de marca també ho fa. Hi ha fronteres entre les classes socials, fins al punt que en certs àmbits —a Catalunya en molts, i també a Cerdanya— l’únic que no es perdona és ser pobre. Se’n creen amb «els d’aquí» i «els de fora». I també quan s’afirma que Cerdanya «és terra d’acollida». D’acollida? Qui tingui aquí una segona residència no se l’ha acollit: se li ha venut un tros de comarca i ara aquest tros és seu, només faltaria. I estem acollint també les persones immigrants, segur? Aquests fets són manifestos. Si es projectés un institut d’ensenyament secundari per a nois i noies, rics i pobres, blancs i negres, cristians i musulmans, autòctons i «de fora»…, s’estaria parlant d’un centre educatiu global o se n’estaria dividint I’alumnat i, consegüentment, s’hi estaria posant fronteres?

Tots sabem que —amb els seus matisos, sempre discutibles— la frontera estatal que divideix Cerdanya és una pena, que és injusta, fruit d’un tractat de fa 361 anys…; però no ens cal rememorar-la contínuament com ho fa l’Himne cerdà i ara TV3. Fent-ho només aconseguim que es parli d’Alta Cerdanya i Baixa Cerdanya, o de Cerdanya catalana i Cerdanya francesa, quan la Cerdanya «francesa» és tan catalana com la «catalana» i tan francesa com la «catalana» és espanyola. I serà així mentre hi hagi aquesta frontera estatal que creua per la meitat la nostra vall. És més: si Catalunya —és a dir, la de les quatre províncies espanyoles amb les respectives diputacions i el govern autonòmic— algun dia assoleix la independència, la Cerdanya «francesa» seguirà sent igual de catalana que la «catalana independent». Seguint aquests criteris d’obediència a les divisions territorials, així les corals cerdanes són transfrontereres, i el mercat de Puigcerdà, i diverses entitats de la comarca. I el Consell Comarcal deu ser transprovincial. I els autobusos escolars, transmunicipals. Quan vaig d’excursió al Carlit, al puig Peric o al Puigmal obvio la frontera; sé que hi és, però no la veig. Doncs fem el mateix amb tot el que ens afecta i deixem de sotmetre’ns a aquestes fronteres. Sento vergonya aliena quan algú que és català em diu «estiuejo a Saillagouse» o «tinc una casa a Angoustrine», dos topònims, Sallagosa i Angostrina, catalans, amb significats ben fàcils d’apreciar i destrossats per l’adaptació al francès. Inclús he sentit «anirem d’excursió al Canigou». Sense més comentaris. Hauríem de contemplar Cerdanya com a territori i deixar-nos d’adjectius i d’altres complements del nom. Només així la unificarem i li donarem pes i entitat no només com a comarca catalana i pirinenca en la seva totalitat, sinó com a territori que és: no oblidem que durant més de cinc segles ha estat un comtat i després, al llarg de cinc segles més, una vegueria.