Reflexions més enllà de les notícies

Fuga de gols

Esport
Jugadors d'hoquei gel dins de la porteria

Les darreres dècades, molts joves marxen de la comarca per estudiar i ja no tornen mai més per establir-se al Pirineu. En el millor dels casos, visiten família i amics els caps de setmana o festius. El despoblament del món rural és evident i particularment en el nostre entorn es va substituint per segones residències d’ús turístic que deixen bons rendiments als propietaris d‘habitatges i terrenys, però ofereixen pocs llocs de treball dignes a tots aquells que no es volen o poden dedicar al sector terciari que la comarca genera. Per no parlar de l’oferta en habitatge, escassa i desorbitada per aquells valents que aposten per casa nostra.

És pràctica habitual del jove estudiant anar primer a una gran ciutat, després, potser, sortir a l’estranger i acabar trobant feina fora del país o en la gran conurbació. Més oportunitats, sous, feines més adients, potser relacions que es consoliden en aquests anys de joventut. Al cap i a la fi, milers i milers de persones que ja mai més tornaran a viure on van néixer. Un capital humà que el territori perd sense remei i que no fa més que envellir la mitjana de la població en els entorns rurals, i el Pirineu no se n’escapa.

Però no només la fuga és de cervells i futures joves famílies, que també. La pèrdua de talent és en moltes altres disciplines i una d’elles és l’esportiva. La major part d’esports no són professionals i per tant és difícil que competeixin amb la formació o tot allò que serveixi per poder tirar endavant en la societat capitalista en què vivim. Són admirables els esforços que joves, equips i clubs fan per mantenir-se amb aquests equilibris d’efectius i treball en grup.

Certament, alguns atletes es traslladen al Pirineu llargues temporades per poder entrenar en alçada. Becats o no semblaria una solució. Formació superior i professionalització de l’esport. Però aquesta afirmació és costosa i allunyada de la realitat, per desgràcia. Difícilment un esportista pot viure massa temps de la seva activitat competitiva i no ens adonem que el vincle que suposa l’esport, l’entorn i la sortida professional, després de la formativa, és clau per mantenir el jovent arrelat al territori.

Ja se sap que en l’edat de marxar a estudiar fora els esports de la comarca es veuen afectats i es genera un buit d’efectius. En qualsevol esport d’equip, l’entrenament en grup és bàsic i fonamental per establir un treball regular necessari i per tant uns objectius mínims que permetin competir en igualtat de condicions. Entrenar un divendres per jugar un dissabte no sembla la solució òptima i tot i que la gran ciutat està cada cop més a prop, no sembla gaire recomanable fer el doble de desplaçament que d’entrenament entre setmana.

D’aquesta manera es perden molts esportistes que no poden fer compatibles els seus horaris i el seu treball en la distància. A la dificultat de treballar fora del grup s’hi sumen les noves responsabilitats, exigències acadèmiques i la idea d’ocupar el temps en activitats més lucratives. En resum, s’acaben perdent jugadors i esportistes que o bé canvien d’esport i es reorganitzen vida en el seu nou entorn o simplement ho deixen per sempre.

El Club Gel Puigcerdà no s’ha escapat d’aquesta pràctica i durant dècades molts estudiants deixaven el gel en el pas cap a la universitat, en aquells que volien seguir els estudis. La base de jugadors del club ha estat formada per petits empresaris i professionals independents o un perfil de persones que aprofitaven les feines que tenien al voltant i els permetien seguir desenvolupant la seva carrera esportiva. Els estudiants, en el millor dels casos, jugaven alguna temporada en algun altre equip, però pocs seguien, amb alguna excepció que havia acabat tornant a la Cerdanya.

D’uns anys ençà, s’ajuda els esportistes a costejar les despeses de desplaçament ocasionades per viatges maratonians després de la jornada acadèmica o laboral, els dies de cada dia. Un o dos cops per setmana de quilòmetres a més dels viatges amunt i avall per Espanya, per competir en grup. Molt temps sacrificant moltes hores de les vides personals i familiars.  

Però la cultura de l’esforç és això i afortunadament molts joves segueixen compaginant l’esport més nostrat amb la seva carrera acadèmica i laboral en la mesura del possible. Fent equilibris necessaris i mirant que no es noti massa la diferència de treball respecte a altres equips que poden fer un treball més regular a causa de la proximitat que tenen els seus components.

Per si no fos prou, molts joves que destacaven en la pràctica esportiva sobre gel també marxen molt aviat per buscar nous reptes i més treball diari. Habitualment, ben lluny i adquirint un nivell prou alt.

Però tampoc acostumen a tornar pel mateix motiu: falta d’oportunitats i sortides laborals dignes.

Actualment hi ha un projecte d’aconseguir compatibilitzar els estudis mitjans amb l’hoquei gel i això segur que farà augmentar l’interès dels joves per l’esport, pujar el nivell i tot i que alguns marxaran fora segur, altres podran millorar més i potser arrelar en el seu interior amb més força l’esport i el compromís amb equip i club. És només una escletxa de llum que s’obre i no sabem si es mantindrà gaire temps, però que donarà oportunitat a aquest darrer grup de joves que decideixen marxar d’hora a quedar-se uns anys més. Només faltarà que com a societat donem solució a un model econòmic massa decantat cap al turisme i aconseguim alternatives per evitar que els cervells i els esportistes segueixin deixant orfes les muntanyes que els van veure néixer.

Foto de capçalera: Gael Piguillem.

Autor

  • D'Estoll. Economista de professió. Vinculat des del 2002 a la festa de l'Estany. Cofundador del grup "Els Sense Barca". Tresorer del Grup de Recerca des de la seva constitució (2008). Actual tresorer del CG Puigcerdà. Coautor del llibre "Aeròdroms Republicans de Girona (1936-39) Atac i defensa des de la rereguarda".

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *