Reflexions més enllà de les notícies

Ja s’ha acabat, doncs, sant tornem-hi!

Economia Esport Política Turisme
Circ

La setmana passada vam sentir pels mitjans de comunicació que el Comité Olímpico Español donava per liquidada la candidatura conjunta Catalunya-Aragó dels Jocs Olímpics d’hivern per al 2030. Bona o mala notícia? Bé, doncs, incompleta, com a mínim, ja que sant tornem-hi. Ara no descarten presentar una nova candidatura, aquesta només de Catalunya, per als Jocs Olímpics d’hivern per al 2034.

No sé si tindrem gaire neu llavors, perquè el canvi climàtic haurà fet de les seves, però el que estic convençut que tindrem és gent disposada a omplir-se les butxaques per fer estudis, informes i tota mena de mandangues per vendre uns altres jocs olímpics a base de diners públics. Sí, d’aquells que es recapten dels nostres impostos i que tant costen de guanyar.

Quan arribi el moment, tornarem a sentir que és una oportunitat daurada per fer inversions al Pirineu, perquè dubto que d’aquí als 2034 s’hi facin gaires inversions, al Pirineu. Ara parlen un altre cop d’una línia fèrria entre Alp i Andorra, passant per la Seu. Quina manca d’originalitat!

Què vindrà després? Un túnel que connecti el Baridà amb Andorra per la vall de la Llosa i que s‘acabi de carregar el que queda de la Cerdanya? Una connexió entre el túnel del Pimorent i el del Cadí, trinxant tota la vall, com la que demana cert grup polític català?

El Pirineu necessita infraestructures, cert. I algunes d’elles possiblement seran viàries o ferroviàries. Però cal vigilar què es fa i on es fa. Perquè de moment, l’única cosa que se’ns està oferint és més del mateix.

Continuar invertint en el ruïnós negoci de la neu. Fer més ciment i moltes més segones residències. Trinxar més la vall del que ja ho està. I tot, embolicat en un preciós paquet d’uns irrealitzables i llunyans jocs olímpics que, qui sap si es faran, però que hauran omplert les butxaques d’un munt d’espavilats. Gent que hi viu, d’això i que no han treballat gaire en sa vida.

Mentrestant, els anys van passant i les oportunitats per al Pirineu es van esvaint. Els polítics catalans només entenen el Pirineu com un lloc d’esbarjo per les classes benestants metropolitanes. No veuen res més. No creuen en el seu potencial natural, cultural, patrimonial, social o econòmic. Som terra de subvencions.

I ja m’agradaria que ho fóssim, de subvencionats, perquè ni tan sols això!

En fi, que el Pirineu continua essent aquesta gran extensió de territori poc habitada, amb un munt de bosc i altres espais naturals que costa de mantenir i on “entre setmana, no hi viu ningú”. Com a molt, som terra de refugi per la pròxima pandèmia, com ho hem estat per la covid-19 i poc més. M’agradaria que se’ns veiés d’una altra manera, però és que ni nosaltres mateixos ens ho creiem. Ara ja no caldrà un referèndum sobre els Jocs Olímpics, però estic convençut que si s’hagués fet, la major part dels alt pirinencs haurien votat a favor. A favor de les engrunes. A favor de perpetuar el monocultiu econòmic del turisme de cap de setmana i del totxo. En contra, en definitiva, d’un futur diferent i més pròsper, menys arriscat, on no tots els ous estiguessin en la mateixa cistella.

Foto de capçalera: Gael Piguillem & Freepik.

Autor

  • Informàtic i dinamitzador cultural. President del Grup de Recerca de Cerdanya. És secretari de la Junta de l'associació "Llibre del Pirineu". Té un blog "A la balitresca" d'opinió general i un sobre la ciència ficció "El mundo de Yarhel". Col·labora periòdicament en publicacions locals com "Querol", "Ker", "Cadí-Pedraforca", "Reclam", "De Pànxing" i "Viure als Pirineus".

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *