Reflexions més enllà de les notícies

La Catalunya Buida

Economia Societat
Tumbleweed

El 29 d’abril, el Cinema Avinguda s’omple de gom a gom. És divendres, comença el cap de setmana i s’estrena Alcarràs, la primera pel·lícula en català en guanyar l’Os d’Or a la Berlinale. Mentre el túnel del Cadí es comença a descongestionar, i l’habitual migració de segones residències arriba a la Cerdanya, al cinema acaben els anuncis, es fa el silenci i la pel·lícula comença a rodar.

És una imatge d’una altra generació, que s’ompli el cinema de Puigcerdà. Pertany a quan encara no teníem Netflix al menjador, quan no calia que es prohibissin els dispositius electrònics a les escoles, perquè ningú no en tenia, i quan el carrer Major s’omplia cada dissabte i cada diumenge de cerdans, francesos i gent d’arreu que anaven a comprar.

Per molts motius, això ja no passa. Un d’ells és la gran atracció migratòria que tenen les ciutats, especialment les capitals. Educació, oportunitats, entreteniment i riquesa s’ajunten en un sol lloc i es crea un imant cap a tot el territori limítrof. Això implica que les ciutats creixen a un ritme molt més ràpid que la resta del territori, i els efectes es componen: les ciutats tenen cada vegada més a oferir, i el territori es buida.

Tots hem sentit a parlar de l’España Vacía, i de la facilitat que tenen algunes ciutats, i especialment Madrid, d’atraure la població jove de la resta de l’estat. En els últims quaranta anys, la població de l’àrea metropolitana de Madrid ha augmentat un 55%, mentre que la resta d’Espanya només ho ha fet en un 19%. Aquest fenomen no és únic, i es repeteix a altres països europeus centralistes: a París i França (28% i 16%, respectivament) o a Londres i al Regne Unit (42% i 17%).

El cas de Catalunya és encara més paradigmàtic: a l’àrea metropolitana de Barcelona hi viuen avui 5,7 milions de persones (un 46% més que el 1982), mentre que a la resta del país hi viuen 2 milions de persones (un 1% menys).

És cert que a aquesta dada l’afecta que a Catalunya no hi ha altres ciutats grans, i que les capitals de província no són grans centres econòmics. Però el fet és que la Catalunya territorial es buida, i llevat d’algunes places a l’administració, de PIME i d’alguna enginyeria, no hi ha oportunitats perquè les noves generacions es quedin als seus pobles. Més de la meitat de la meva generació hem marxat, i cal que pensem com ho podem fer perquè ens puguem quedar a casa. Ja sigui amb una millor comunicació amb Barcelona, o creant oportunitats que vagin més enllà del turisme.

Sense entrar en detalls, per no malbaratar la pel·lícula, és molt fàcil i molt colpidor veure a familiars, amics i coneguts en cadascun dels personatges, i en les seves lluites particulars.

I és molt dur de veure com a la Cerdanya s’acaba la pagesia, sobretot tenint en compte que d’aquí a deu anys es preveu una crisi alimentària al món, mentre avui és dificilíssim fer de l’agricultura una activitat lucrativa. Ja sigui amb fills de pagesos, nous pagesos o fins i tot amb corporacions, val més que preservem els nostres camps, les nostres granges i les nostres muntanyes, si volem mantenir el nostre paisatge i la nostra manera de fer. El 29 d’abril, s’acaba la pel·lícula i el cinema segueix en silenci. L’escena final es fon amb els crèdits i el públic queda mirant la pantalla, assegut, amb la boca oberta i l’orgull ferit.

Foto de capçalera: Alamy Stock Photo

Autor

  • Economista i jurista. És analista de banca d'inversió a RBC Capital Markets, graduat en Dret i Administració i Direcció d'Empreses. Col·labora periòdicament en la publicació local "Querol", és l'autor de l'article acadèmic "Hotels Competition based on Online Rankings Position" (Aznar, Pous, Sayeras - 2020), i fou guanyador del premi AUCER de l'any 2015.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *