Reflexions més enllà de les notícies

La pandèmia de COVID-19 a Cerdanya. Aspectes sanitaris.

Salut
Hospital de Cerdanya

Fa deu mesos ningú podia imaginar el que s’acostava amb l’arribada del nou any. Tot just, el darrer dia del 2019, les autoritats xineses anunciaven 27 casos de pneumònia de causa desconeguda a la província de Hubei, amb una evolució dolenta, donat que 7 dels pacients estaven a l’UCI. Una setmana més tard, el Centre per a la Prevenció i Control de Malalties de la Xina identificava un coronavirus com agent causal de la malaltia (1). L’Organització Mundial de la Salut va declarar l’alerta sanitària un mes més tard i, donada la ràpida extensió cap a Occident, l’11 de març, la mateixa organització va declarar l’estat de pandèmia (2).

Les primeres notícies que arribaven feien pensar, com altres vegades, en amenaces sanitàries lligades a malalties infeccioses que acabaven sota control en una àrea geogràfica concreta, com va passar amb l’Ebola. La nostra generació no havia viscut grans pandèmies. Però, donant una ullada a la història, aquestes s’han anat repetint un o dos cops per segle en els últims 500 anys. La darrera va ser la famosa grip espanyola de 1918, que va causar entre 40 i 100 milions de morts en tot el món, en el curs de quatre onades i al llarg de dos anys (3). L’aparició dels antibiòtics a mitjan segle passat i la progressió en els mitjans diagnòstics ens van fer creure que aquelles grans epidèmies formaven part d’una altra època.

A Cerdanya, encara sense casos confirmats, però davant d’una realitat alarmant per la ràpida evolució de la malaltia, l’Hospital va decidir el 12 de març preparar els serveis i les unitats funcionals per rebre els primers afectats, que començarien a arribar tres dies més tard.

L’aparició del primer cas de la COVID-19 a l’Estat Espanyol es va donar el 31 de gener i va passar quasi un mes fins a constatar el primer cas a Catalunya. La manca de proves i la lentitud en els diagnòstics van amagar una realitat molt més important d’allò que les autoritats sanitàries mostraven i els números reflectien.

A Cerdanya, encara sense casos confirmats, però davant d’una realitat alarmant per la ràpida evolució de la malaltia, l’Hospital va decidir el 12 de març preparar els serveis i les unitats funcionals per rebre els primers afectats, que començarien a arribar tres dies més tard. També van mantenir una reunió amb la coordinació de l’Assistència Primària i amb responsables municipals per demanar algunes restriccions de mobilitat, entre altres el tancament de les pistes d’esquí de la comarca, per reduir el reclam turístic i prevenir l’expansió de casos. Dos dies més tard, aquestes mesures i altres més radicals van venir imposades des del govern de la Generalitat.

Donació de pantalles protectores
Donació de 300 pantalles protectores fabricades en col·laboració per 4 empreses de Sant Joan les Fonts (Noël embotits, 3D tècnics, Gipsa injecció de plàstics, Emol tallers de motlles)

La manca d’equipament de protecció i el retard en els resultats de les proves (PCR) van ser dos constants al llarg de la primera onada. No es podien compartir habitacions fins a l’arribada dels resultats i la meitat sortien de la zona d’aïllament amb resultats negatius i un risc addicional per haver compartit un espai amb veritables contagiats.

El 13 de març, una part del servei d’urgències de l’Hospital i una altra part reduïda de la planta d’hospitalització van ser preparades amb circuits independents i mesures d’aïllament. Es van fraccionar les plantilles de professionals i es van repartir les jornades laborals per preservar al màxim el personal sanitari. El 15 de març van ingressar els primers pacients amb requeriments d’aïllament i el dia 18 es va confirmar el primer positiu a Cerdanya. Des del primer moment va funcionar un comitè de crisi que analitzava diàriament l’evolució de la situació a l’Hospital i prenia les mesures adients.

La manca d’equipament de protecció, amb risc per la seguretat dels professionals, i el retard en els resultats de les proves (PCR) van ser dos constants al llarg de la primera onada. Les mostres havien de ser enviades a Lleida i calia esperar tres dies o més per confirmar si es tractava d’un pacient COVID. No es podien compartir habitacions fins a l’arribada dels resultats i la meitat sortien de la zona d’aïllament al cap de pocs pocs dies amb resultats negatius i un risc addicional per haver compartit un espai amb veritables contagiats. El sistema sanitari català ràpidament va estar desbordat. Es prioritzava el subministrament de mesures de protecció en els centres d’alta activitat i vam haver de recórrer a ajudes municipals i d’empresaris privats per aconseguir material (mascaretes homologades, bates i pantalles protectores) durant les primeres setmanes.

El 20 de març va ser necessària la transformació de l’arquitectura interna de l’Hospital amb tancament complet de mitja planta d’hospitalització només per l’aïllament de pacients COVID i es va suspendre tota l’activitat lectiva no urgent. Aquest disseny (16 habitacions amb capacitat per 32 pacients) va ser definitiu i suficient per passar la primera onada de l’epidèmia, que va durar fins a mitjans de juny amb un total de 51 positius, 38 ingressos, 6 derivacions a altres centres per necessitat d’UCI i 1 defunció.

Tots els professionals sanitaris vam haver d’actualitzar els nostres coneixements sobre maneig de pacients amb malalties infecto-contagioses i mesures de protecció, vam gestionar la por de portar la malaltia a casa i contagiar les nostres famílies i vam donar suport a pacients atemorits que, amb un futur incert, lluitaven sense la companyia dels seus familiars.

Les dades referents als ingressos hospitalaris són en tot moment fidedignes, però no la identificació de casos positius. La manca de proves feia que aquestes s’utilitzessin només pels malalts i no pas pels contactes asimptomàtics. L’escassa formació de la població en mesures de protecció i la dificultat per accedir a elles (mascaretes, solucions antisèptiques) va portar com a conseqüència una mortalitat alta, que va afectar la població de més edat i més vulnerable. L’assistència primària va haver d’actuar amb la mateixa manca de recursos i les residències d’ancians van restar afortunadament al marge d’aquest primer episodi.

El final d’un període de vacances amb un volum alt d’estiuejants i la facilitat per fer tests diagnòstics ha donat pas a aquesta nova situació que marca l’inici d’una segona onada de la malaltia. La identificació de casos asimptomàtics, més freqüents en grups de població més jove i l’increment de mesures de protecció en els grans ha fet baixar la mitjana d’edat i el nombre d’ingressos amb relació al volum global d’afectats.

Pantalla protectora facial
Pantalla protectora facial

Les dificultats viscudes en determinats moments del pic de la primera onada va posar a prova el caràcter transfronterer de l’estructura hospitalària de Cerdanya, fins al punt d’haver de derivar algun pacient català cap a alguna UCI francesa en moments en què l’ocupació dels hospitals catalans estava per sobre de les seves capacitats. Tampoc va haver-hi problemes en la mobilitat dels pacients que requerien assistència hospitalària, malgrat el tancament de fronteres i el control policial.

A partir de mitjans de juny i durant dos mesos no es van enregistrar més que algun cas aïllat a l’hospital, la qual cosa va permetre retornar a una certa normalitat sense deixar d’intensificar les mesures de control. Va ser de nou avançat l’agost quan van anar augmentant el nombre d’ingressos de pacients COVID. El final d’un període de vacances amb un volum alt d’estiuejants i la facilitat per fer tests diagnòstics ha donat pas a aquesta nova situació que marca l’inici d’una segona onada de la malaltia. La identificació de casos asimptomàtics, més freqüents en grups de població més jove i l’increment de mesures de protecció en els grans ha fet baixar la mitjana d’edat i el nombre d’ingressos amb relació al volum global d’afectats.

Les diferents incidències de la malaltia en països similars al nostre és motiu de reflexió i posa de manifest models més eficients que el que hem seguit nosaltres. Algunes de les recomanacions donades per l’OMS per afrontar la pandèmia van ser especialment deficitàries a Espanya .

Avançat el mes de setembre, les xifres tornen a ser preocupants. Sense empitjorar la situació d’ingressos de la primera onada, l’activitat lectiva de l’hospital s’ha vist reduïda de nou i la taxa crua de positius per 10.000 habitants a Cerdanya ha arribat a 161 a mitjans de setembre, obligant a reprendre mesures d’aïllament social i confinament parcial per frenar la progressió. 

Les diferents incidències de la malaltia en països similars al nostre és motiu de reflexió i posa de manifest models més eficients que el que hem seguit nosaltres. Algunes de les recomanacions donades per l’OMS per afrontar la pandèmia van ser especialment deficitàries a Espanya, des de la realització de proves diagnòstiques a la disponibilitat d’equipaments de protecció individual (EPI). Això explicaria la baixa taxa de mortalitat enregistrada a Alemanya, país que va ser capaç de realitzar una detecció precoç de casos i una investigació activa dels contactes, duta a terme per metges d’assistència primària, sense necessitat de prendre mesures generalitzades d’aïllament social. La manca de protecció és d’especial gravetat per ser un factor de risc per a la salut d’aquells que treballem en sanitat i per transformar els professionals en vehicle de transmissió de la malaltia. A mitjans de maig a Espanya, 50.000 dels 274.000 afectats eren professionals de la salut (4). La nostra resposta a aquest problema, com la de molts països, s’ha basat en el reforçament dels dispositius hospitalaris, serveis d’urgències i llits d’UCI, pensant que era el factor determinant per donar capacitat al sistema sanitari, sense reparar en el conjunt del procés de transmissió de la infecció i la rellevància de la intervenció en l’àmbit comunitari (5). A Espanya (IFEMA en Madrid) igual que en Wuhan s’ha optat per fer hospitals de campanya. En canvi, l’assistència primària ha tingut una rellevància variable segons els països, des de ser considerada un punt essencial de lluita (Alemanya) obtenint un grau de control excel·lent, fins a prendre un paper accessori com a recurs de suport a l’atenció hospitalària (Catalunya, Comunitat de Madrid) amb uns resultats molt més deficitaris. Potenciar el sistema basat en els metges de família no és només una decisió estratègica, sinó que comporta dotar-los de tot el necessari per dur a terme aquesta tasca. A finals de maig, el 43% dels diagnosticats a Espanya van ingressar, malgrat que l’assistència primària podia haver atès un número més elevat de casos (5).

Bibliografia

  1. Habibzadeh P, S. E. (2020). The Novel Coronavirus: A Bird’s Eye View. Int J Occup Environ Med. 11(2), 65-71.
  2. WHO. Situation report- 11 Novel coronavirus (2019-nCoV). [Internet.] Geneva; 2020 Jan [cited 2020 Mar 11]. Disponible en: https://www.who.int/blueprint/priority.
  3. Roig García J. Veritat i ficció de la gran epidèmia de grip Espanyola de 1918. Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran. Universitat de Vic. Centelles 30 d’octubre de 2018.
  4. Ing EB, Xu AQ, Salimi A, Torun N. Physician Deaths from Corona Virus Disease (COVID-19). medRxvid preprint. [Internet.] Disponible en: https://doi.org/10.1101/2020.04.05.20054494
  5. Minue L; Jaramillo F, Oyarzo A Evidencias y reflexiones sobre la COVID-19. AMF 2020;16(6):335-348

Autor

  • Doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona (1985), Doctor en Història per la Universitat de Girona (2016), Llicenciat en Dret per la UNED (1995). Ha treballat en tots els camps, però especialment de cirurgià. Va ser Cap de Secció de Cirurgia Digestiva en el Hospital Dr. J. Trueta de Girona, Professor Associat de Cirurgia de la Universitat de Girona i Cap de Servei de Cirurgia i Director Mèdic de l’Hospital de Cerdanya. Actualment està jubilat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *