Reflexions més enllà de les notícies

La pèrdua sobtada

Societat
Reunió familiar

Una trucada freda una tarda de diumenge. El Xavi s’ha mort. Unes llums que tallen una carretera alertant un accident greu, divendres al vespre en l’inici d’uns dies de molta afluència de vehicles. Sembla que algú ha tingut un accident greu. La conversa telefònica amb un familiar que no sap ni com explicar el traspàs del seu nebot polític, que ha patit un atac sobtat. Un missatge al telèfon que comença per un “pensava que mai no hauria de comunicar aquesta notícia” un dilluns a primera hora.

La mort forma part de la vida, això és conegut, ens enspera en el moment més inesperat i de vegades de la forma més injusta. No entén de classes socials, ni de justícia ni pràcticament es pot escollir. Malaltia, accident o com sigui. Ens posa de peus a terra durant una estona més o menys llarga. Ens omple la pena més o menys intensament en funció de la relació amb el traspassat. I ens dura el dol de forma proporcional. Ho superem o no perquè tenim clar que no hi podrem fer res i no hi ha més remei que continuar endavant. Moltes vegades amb el record etern que es va diluint en el temps sense poder lluitar contra el nostre intel·lecte per mantenir-lo més viu.

El Xavi havia sigut el meu primer entrenador de futbol. El germà gran d’un company d’escola un any més gran que jo. Una persona imponent amb un cor gegant, d’acord amb la seva envergadura. Va tenir el valor d’anar davant del meu pare per demanar que em deixés viatjar els dissabtes a Olot per ajudar al nostre modest equip de futbol sala, quan jo només era un preadolescent obedient. No va aconseguir res, però es va guanyar el meu respecte per sempre. Anys més tard, em vaig acoblar al seu grup d’amics per fer una celebració anual al voltant d’una taula. Ho trobava poètic i entranyable. Garrinets escollits per ell, que era un professional de la carn. Li agradava en Cantona, aquell futbolista francès malcarat que va triomfar al Manchester United ja fa unes dècades. I també em va fer descobrir el bourbon, Famous Roses. No em va convèncer, però vam passar una bona estona.  Si no el coneixies, semblava un hooligan anglès, però amb cinc minuts de parlar amb ell, en tenies prou per adonar-te que ni hooligan ni anglès. Un tros de ben parit que va marxar un diumenge qualsevol de primavera. Sense avisar ni acomiadar-se. Feia temps que no tenia contacte amb ell, però hi penso sovint des d’aquell dia i no hi puc fer més.

En Fran va tenir molta mala sort. Va agafar la moto i va passar per un encreuament maleït quan una altra persona es va saltar les indicacions d’aturar-se. Una carambola terrible que li va costar la vida i va deixar una parella i una filla òrfena d’ell, a més de familiars i amics. A ell el coneixia poc. Havíem coincidit a l’institut i per Bellver. Era una persona prudent i reservada, si no el coneixies, suposo. El recordo així. Feia 20 anys que no sabia res d’ell de forma conscient. Pel que sembla, dedicat a la feina i a la família amb projectes en marxa. Quan m’ho van dir, a la comarca ens coneixem més o menys tots, em va venir el seu record. I em va saber greu no recordar més d’ell. Si jugava bé o no a futbol, de la seva veu o la forma de pensar que tenia. Potser l’hauria pogut tractar més. Ara ja no hi era a temps.

En Dani va marxar baixant de Guils. La seva dona Esther i la seva filla massa petita per quedar-se sola eren a pocs metres. Baixaven de fer una excursió en família per aprofitar els dies de vacances a la Cerdanya. Una afectació congènita i segurament la pressió de l’alçada van posar fi a la seva vida. Un comiat prematur i tants projectes per acabar i per començar amb només 44 anys. El comiat laic em va semblar una lliçó de vida. Parella i amics, serens, acceptant a marxes forçades la pèrdua i alegrant-se d’haver passat un temps ja passat amb ell, cervesa en mà i amb els riures que el difunt hagués volgut en el seu comiat.

En Ferran va marxar en cap de setmana, però no va ser fins que la seva germana Eli el va trobar un dilluns al matí, quan tots ens vam assabentar que mai més no el veuríem amb vida. Era d’aquelles persones que tan aviat apareixia com desapareixia. Una ànima molt independent que en el moment menys esperat t’interrogava sobre un tema d’actualitat o estava sota els pals de la porteria de la piscina d’Alp. Un bon jan del qual havia perdut la pista uns anys, però havia retrobat en el seu estimat barri de Sants. Havia tornat per viure a Alp feia pocs mesos i estava content de la decisió. Vaig viure més o menys de prop la pèrdua de la seva germana, una amiga. Els interrogants, la incredulitat i sobretot el buit generat eren terribles i encara duren uns anys més tard.

Només són quatre exemples. I em sap greu per tots els que no puc posar en aquestes línies. Però sí. Som éssers vius i un dia morim. Sí, ens preocupem per tonteries que no tenen cap mena d’importància. I sí, un dia més tard o més d’hora deixarem d’existir.

Fa uns anys, recordo que la idea existencial de la mort m’accelerava el cor, em generava una sensació de vertigen molt curiosa. Sí que des d’aleshores he sentit la pèrdua de més a a prop i la vida m’ha donat algun altre cop que m’ha acostat més a l’acceptació de la nostra existència. Si has arribat al final d’aquest article i em permets un humil consell: viu, viu intensament i no deixis per més endavant allò que et vingui de gust ara. És fàcil de dir i no tant de fer. Viu en la generositat i el màxim d’altruisme. El voluntariat allunya a la persona del materialisme i altres ismes malauradament massa coneguts. I ens acosta a la veritable essència humana de supervivència. Dos fills després i massa persones conegudes i estimades més tard, puc recomanar que gaudiu dels vostres en cada moment. Quedeu amb ells, estimeu-los i feu-los saber que els necessiteu. Agafeu-vos cada dia com si fos el darrer i cada matí atureu el vostre ritme un instant per reflexionar sobre això que acabem de concloure. Un dia ens arribarà la fi i segurament no estarem preparats, però mentre ens anem apagant sabrem que hem espremut fins a la darrera gota cada segon de la nostra vida i que encara que ens queda molt per viure, hem gaudit del viatge i n’estem orgullosos. Xavi, Fran, Dani, Ferran i tota la resta: us trobem a faltar i la vostra marxa ens servirà per a alguna cosa.

Foto de capçalera: Askar Abayev.

Autor

  • D'Estoll. Economista de professió. Vinculat des del 2002 a la festa de l'Estany. Cofundador del grup "Els Sense Barca". Tresorer del Grup de Recerca des de la seva constitució (2008). Actual tresorer del CG Puigcerdà. Coautor del llibre "Aeròdroms Republicans de Girona (1936-39) Atac i defensa des de la rereguarda".

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *