Reflexions més enllà de les notícies

L’esport de moda

Esport Societat
Club Gel Puigcerdà

Vivim en un moment en què tothom està molt pendent de què fa la resta de gent, tal vegada empesos per la depressió general latent. L’esport nacional és fer de policia de balcó i ens permetem receptar remeis encara que no en sàpiga ningú pràcticament res dels contagis i de l’èxit de les mesures de seguretat aplicades. Ens permetem la llicència de criminalitzar actituds sospitoses de no respectar les normes ètiques de convivència i estem atents als desplaçaments dels altres més que dels nostres mateixos. Patim per si es col·lapsa l’hospital o per si el segon resident que tenim de veí els caps de setmana està confinat o treu el gos 4 vegades en torns de matí i tarda. En definitiva accentuem una de les xacres de la societat que hem construït: preocupar-nos més pel veí que pel nostre propi comportament.

Segurament ens domina la frustració en veure com allò que tant t’ha costat d’aconseguir se’n va a dida i necessitem vomitar tota la ràbia contra qui, segons el nostre criteri, no fa les coses bé. Si hi ha un contagi a tal lloc, de seguida una explicació raonable i la més dramàtica possible, assenyalant sense pietat. Crítiques als dirigents i les seves incoherències, que hi són. Trucades a la policia per denunciar una reunió il·legal a sota de casa. Acostumem a externalitzar les culpes i les crítiques, no fos cas que ens avaluéssim el comportament i en sortíssim escaldats.

Per desgràcia el virus ha arribat per quedar-se i cal aprendre a conviure-hi el més dignament possible. Amb responsabilitat però sense por.

Una de les vàlvules d’escapament tradicionals ha sigut la pràctica esportiva. Addicció o necessitat, fer esport ha anat, va i anirà bé per molts motius. Salut, evadir-se de la realitat, canviar la rutina, cremar energia, trencar amb el sedentarisme i milers de motius més. Sigui dintre d’instal·lacions esportives o a l’aire lliure, hem anat creant l’hàbit, des de petits a poder ser, de moure el cos. A causa de l’entorn privilegiat de què disposem es poden practicar moltíssims esports a l’exterior, però també tenim bones instal·lacions per moltes altres disciplines indoor. I a més amb una densitat de població baixa que ens permet no saturar cap equipament.

Acostumem a externalitzar les culpes i les crítiques, no fos cas que ens avaluéssim el comportament i en sortíssim escaldats.

L’esport federat no s’ha escapat del virus. S’han adoptat, en alguns casos solucions bombolla en lligues professionals per fer-les segures i regulars. D’altres, a causa dels interessos econòmics, funcionen d’una forma diferent dels més modestos. És difícil comprendre les diferències que existeixen entre l’esport professional i l’amateur. Veus per TV que un positiu o dos en un equip suposa un aïllament puntual i proves instantànies per la resta de l’equip, que segueix competint com si res. En canvi en l’àmbit local un positiu asimptomàtic es converteix en un confinament obligatori i sota amenaça quasi de presó si no es compleix per tot un equip i staff, estiguessin en més o menys contacte amb l’afectat. Incoherències que només s’expliquen pel pes mediàtic i econòmic d’algunes activitats, que són més negoci que una altra cosa.

En general s’han imposat protocols sanitaris d’actuació i força restriccions. Distàncies de seguretat, mesures higièniques, desinfecció d’espais, circuits d’entrada i sortida, un gran moviment de recursos humans només per aconseguir acostar-nos al funcionament habitual d’abans de la pandèmia.

Club Gel Puigcerdà
Una de les categories inferiors del Club Gel Puigcerdà en un dia de partit (foto: Club Gel Puigcerdà)

Evidentment els casos positius de contagi existeixen i s’ha pactat aïllar ràpidament els contactes i aturar-se el temps necessari per no transmetre-ho a companys o rivals. Segurament caldrà aprendre dels errors, com sempre, i polir algunes parts millorables. Però l’esport ha sigut capdavanter en adaptar-se a la situació per no deixar de practicar-lo. Inclús amb la presència del públic. Si bé alguns espectadors hagin decidit deixar de presenciar l’esport en directe i hagin aprofitat la tecnologia per fer el seguiment còmodament des de casa, molts altres han pogut gaudir, complint totes les mesures de seguretat possibles, del seu esport favorit.

Com qualsevol pioner, estem a l’ull de l’huracà intentant seguir amb les nostres vides i complir els protocols, alguns d’ells autoestablerts, per fer la pràctica esportiva més segura. Qualsevol rebrot al voltant de l’activitat ràpidament serà assenyalat i tal vegada criminalitzat. Però és un dels riscos que cal assumir.

Tenim l’oportunitat d’humanitzar-nos una altra vegada i tornar a recuperar el més proper que ens fa una comunitat.

No és senzill i ja se sap que tants caps, tants barrets. Tots tenim la nostra opinió i pors al respecte per intentar seguir amb la nostra existència. Podríem posar el cap dintre d’un forat i esperar que tot passi: és una opció. Hi ha la teoria que cal deixar de fer tot el prescindible per evitar riscos innecessaris: opinió respectable. Però també tenim l’oportunitat d’humanitzar-nos una altra vegada i tornar a recuperar el més proper que ens fa una comunitat. La botiga de la cantonada, el parc del costat de casa, les muntanyes de la comarca i l’equip del poble.

Cal seguir vivint, fent esport de la forma més segura possible per evitar perjudicar els més vulnerables. I sobretot cal que entenguem que no podem controlar el virus ni allò que fan els altres. Ens hem de centrar en nosaltres mateixos i mirar de fer el millor possible les coses, aconsellats per qui en sap més i guiats pel sentit comú, però amb la responsabilitat de saber que cada dia que passa és un dia menys que tenim per gaudir de l’esport i de la vida.

Alfons Mills

D'Estoll. Economista de professió. Vinculat des del 2002 a la festa de l'Estany. Cofundador del grup "Els Sense Barca". Tresorer del Grup de Recerca des de la seva constitució (2008). Actual tresorer del CG Puigcerdà. Coautor del llibre "Aeròdroms Republicans de Girona (1936-39) Atac i defensa des de la rereguarda".

Un comentari

  1. Grandioooos!!!! M’has emocionat AlfonSito!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *