Reflexions més enllà de les notícies

Obrir-se al Pirineu

Esport Societat
Masella (foto: Gael Piguillem)

Havíem convingut que el Pirineu era una reserva natural que calia conservar i cuidar. Ara encara ho creiem. És més: encara és més necessari, perquè la degradació ha augmentat, o això ens sembla.

I si tenim present que el Pirineu és un patrimoni cultural podem certificar que en molts indrets s’ha malmès aquest patrimoni, mentre es justificava amb una bella melodia que deia que es preservava amb recursos per mantenir una economia que afavoria la població, perquè es quedés a viure allí a on sempre hi havia viscut, però sense cap canvi econòmic que ho fes possible.

I si per un cantó, han crescut les oportunitats a causa de les vies d’accés (llegiu túnels), carreteres invasores i alguna ampliació de vies de ferrocarril, sempre comptant amb un turisme estacional que ha variat el ritme de les relacions econòmiques entre habitants pirinencs i visitants turístics, ara s’han elaborat alguns projectes que poden engrescar una part de la població autòctona, però preocupar -i molt- altres sectors que preferirien uns plans més d’acord amb rebutjar els cants de sirena i proposar un projecte raonablement sostenible, demostrat i contemplant que el patrimoni cultural no en surti perdedor, com ha passat altres vegades i en altres indrets.

De moment tenim alguna promesa esperançadora per saber si la població autòctona del Pirineu vol els Jocs Olímpics al Pirineu, lloc on s’hi volen fer els Jocs Olímpics d’Hivern, amb el reclam de Barcelona vers el 2026 o el 2030. Saber què en pensa la ciutadania del Pirineu és relativament fàcil i fins i tot pot ser beneficiós per a altres consultes, però no és possible que en aquest esperit de saber què se’n pensa dels Jocs al Pirineu hi pugui entrar la conurbació ciutadana de Barcelona, perquè la Ciutat no és un exemple de comparació.

Acceptar els Jocs voldria dir obrir-se al Pirineu, i acceptar que la sostenibilitat de les actuacions a fer siguin consensuades amb la ciutadania que hi viu i hi treballa permanentment. És a dir, que fos aprovat substancialment per una majoria de pirinencs.

Això equivaldria primer a definir en quins llocs del Pirineu es podrien realitzar les proves olímpiques. Vull dir si es compta amb espais com la Cerdanya-Font-romeu, Andorra, l’Alt Urgell, la Ribagorça, el Pallars, la Val d’Aran, el Pirineu aragonès i navarrès… Això significaria un compromís amb el Pirineu, amb l’acord tàcit que els Jocs traspassessin fronteres i s’obrissin al Pirineu. Com seria d’esplèndid fer arribar el Tren Groc fins a Llívia, Puigcerdà i Alp!

Dir que es volen uns Jocs d’Hivern al Pirineu, però deixant-ho com un petit espai d’aquest no tindria gaire sentit. Que és més complicat o que pot ser que no sigui possible per l’estratègia geopolítica, és una altra cosa. Si fos així, caldria que quedés explicitat a la futura consulta, previ acord amb el govern d’Andorra, la Generalitat de Catalunya, el Govern d’Aragó, i fins i tot la regió del Midi i el Govern espanyol.

Que és difícil, probablement sí, però si ens hem d’acontentar amb uns Jocs disminuïts a unes quantes pistes d’esquí del Pirineu, sense comptar-ne d’altres que hi tenen un pes, la cosa podria ser un fracàs.

D’altra banda, -i no és pas secundari- cal comptar amb el canvi climàtic, que a hores d’ara ja tenim a sobre: l’àrea pirinenca és dels llocs on aquest pot ser considerat importantíssim: falta de neu, falta d’aigua, sequeres fora de temps, infraestructures no adequades, etc. Moltes vegades s’ha hagut de transportar la neu amb camions per cobrir una pista o canviar els horaris per salvar una cursa amb neu degradada…

Tot plegat, amb el vistiplau de l’organització internacional, que pot creure que globalment el Pirineu no està suficientment innivat perquè uns Jocs Olímpics hi tinguin una seu. Que ens faria gràcia? Que ens agradaria? Potser sí, però no sabem encara si el resultat de tot plegat serà en benefici dels pirinencs, del Pirineu, de les infraestructures o del turisme de cap de setmana, que ara per ara és el que més o menys alimenta la població autòctona.

El temps corre i cal estudiar-ho bé. El patriotisme pirinenc, en aquest cas, no pot ser la raó de pes per influir i decantar una decisió que segons com es prengui pot resultar benefactora per l’entorn a curt termini o simplement destructora del que fins ara hem anat mantenint amb penes i treballs.

I tot això, què vol dir? Donques que cal prendre decisions, sempre que tinguem els pirinencs al darrere i d’acord; si no, deixem-ho córrer, que les muntanyes pirinenques podran perfectament esperar una altra oportunitat més d’acord amb una norma general que és la de preservar per sobre de tot l’entorn natural, sense fer grans construccions poc adequades i procurant mantenir i vigilar sempre de ben a prop el patrimoni cultural.

El dubte és que, si es fa, pugui tenir tots els elements adequats que serveixin per als Jocs i els post-Jocs i que ajudin a l’economia agrària, ramadera i turística, per tal que el nostre Pirineu hi guanyi, no que hi perdi. D’estudiosos prou n’hi ha i poden avançar els criteris tècnics precisos perquè no sigui un fracàs, si és que alguna vegada s’arriben a fer.

Imatge de capçalera: Gael Piguillem

Autor

  • Historiador, Vicepresident del Grup recerca de Cerdanya i de l'Associació Llibre del Pirineu. Coordinador general de les revistes QUEROL i KER. Ha publicat "La Cerdanya, Quaderns de notes", "Cerdanya cap a on vas?", i "Frontals d'altar romànics de la Cerdanya". Actualment prepara un recull d'articles en el llibre "Temps del Pirineu".

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *