Reflexions més enllà de les notícies

Pobles amb més habitants però amb menys vida

Societat
Vilallobent

La pandèmia ha fet que Cerdanya i altres zones rurals del país veiessin arribar a nous veïns i veïnes empesos per la voluntat de canviar de vida tot aprofitant les oportunitats del teletreball. Moltes segones residències que fins fa poc obrien uns pocs dies l’any han passat a ser primeres residències i habitatges que abans es llogaven per períodes curts de temps, encarats al turisme, ara es lloguen tot l’any a causa del creixent interès que hi ha hagut per trobar cases i pisos en pobles petits.

Això és justament el que ha passat a Montellà, com segur que també ha passat a altres pobles de la comarca. Tot plegat ha fet que la població fixa hagi crescut força i es vegin molts més porticons oberts. Això, en principi, hauria de ser una bona notícia, ja que tot el que vagi en la línia de combatre el despoblament i dur gent nova als pobles és bo. Ara bé, aquesta situació a priori positiva em genera alguns interrogants. Hom té la sensació que molts dels que han arribat “fugint” de les incomoditats de la ciutat simplement han canviat un carrer de l’Eixample per un decorat bonic des d’on teletreballar amb el Cadí de fons, sense gaire intenció de relacionar-se amb el que l’envolta ni integrar-se a la seva nova comunitat. M’hi feia reflexionar fa poc la meva mare quan em comentava que ja no coneix a bona part de les persones amb qui es creua pel carrer i que, sovint, ni tan sols deixen anar un hola o un adeu, com s’ha fet sempre en pobles petits, per molt que no coneguis al teu interlocutor.

És cert que el caràcter pirinenc potser no ajuda que la gent nouvinguda se senti ràpidament acollida en un poble petit. Però també és cert que, almenys en el cas de Montellà, i sense voler caure en tòpics o idealitzacions del passat, històricament els segons residents i els nous veïns i veïnes s’han anat integrant força a la vida del poble, ja sigui participant en les diverses activitats lúdiques i culturals organitzades periòdicament, o bé a través de l’escola, que sovint ha fet d’enllaç entre aquestes dues parts de la comunitat. Ara, però, fa la sensació que això ha canviat i que, com deia, l’interès de venir a un poble és principalment per marxar d’una ciutat, no tant per integrar-s’hi i fer-hi una nova vida adaptada a l’entorn. El teletreball i la proximitat amb l’Àrea Metropolitana fan que sigui del tot viable mantenir una “vida urbana”, amb escapades a la ciutat sempre que calgui, però en un entorn rural, en aquest decorat bonic on s’hi respira tranquilitat. Òbviament que tothom és lliure de viure la seva vida com li plagui i de relacionar-se més o menys amb la comunitat que l’envolta. Evidentment que un pot triar viure en un petit poble del Pirineu igual que si visqués al carrer Balmes, sense saber qui habita a la porta del costat i amb prou feines saludar-lo. Però també és evident que és una pena. I que si realment aquest fenomen es consolida, els nostres pobles potser tindran més habitants, però hi haurà menys vida.

Imatge de capçalera: El poble de Vilallobent. Minipunt per a qui hi vegi l’església entre les cases de nova construcció (foto: Gael Piguillem).

Autor

  • És periodista i actualment regenta també una llibreria. És l'editor del diari digital "Ara Pirineus" i el director de la revista "Cadí Pedraforca". És soci i col·laborador de diverses entitats de la comarca, com el "Grup d'Amics de Montellà" (GAM) o el "Grup de Recerca de Cerdanya" (GRC).

Un comentari

  1. Carai!, malament si vé gent i malament si no en vé. Ls vida als pobles canviarà com ha canviat a tots els llocs, si mirem de ser positus potser podrem millorar els de sempre i els nouvinguts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *