Reflexions més enllà de les notícies

Que venen les eleccions municipals!

Política
Inauguració i placa commemorativa

Els cicles electorals, igual que els cicles naturals, tenen el seu ritme d’activitat, de vegades pausat, de vegades frenètic. La primavera acaba de començar i els seus efectes, aquí a la Cerdanya, encara són minsos, però palpables. Els arbres comencen a florir i alguns altres, com els desmais, ja treuen les primeres fulles. Després del llarg hivern, es comença a respirar primavera! De la mateixa manera, les primeres flors i fulles del cicle electoral es comencen a desplegar. Us heu fixat en la revifalla d’obres, inauguracions i presentacions de projectes municipals de les darreres setmanes? Sí, després d’un llarg hivern de gairebé tres anys, un nou cicle electoral es desperta!

A la primavera no tot són bones notícies. A més a més de la revifalla de la flora i la fauna, també poden sorgir molèsties importants, com és el cas de les al·lèrgies. El que per alguns pot ser la millor època de l’any, per altres és una temporada irritant que cal passar com més abans millor. Coses semblants poden succeir a l’inici d’un nou cicle electoral. Per als polítics, és un temps de revifalla i, com els paons, mostren els seus encants als futurs votants. A més a més, en el cas dels afortunats polítics que governen, també exhibeixen orgullosos les seves “coses fetes per al municipi”. Però per a molts altres ciutadans és temps de mirar cap al passat i fer comptes de l’anterior hivern electoral. I aquest repàs pot generar un pol·len molt irritant que molts polítics no volen o no són capaços de percebre. Així que m’agradaria comentar alguna cosa més sobre el jardí que més conec, Puigcerdà, amb l’esperança que algun polític que no sent el pol·len ambiental, pugui almenys copsar les al·lèrgies que provoquen en molts vilatans.

La primera causa d’al·lèrgia política, segons el meu parer, són els polítics hivernats, aquells que durant l’hivern electoral no fan res més que viure dels diners públics i una vegada que comença la primavera electoral, revifen de manera miraculosa mostrant uns plomalls de colors llampants.  Si seguiu les xarxes socials, us haureu adonat que això no aplica a l’alcalde de Puigcerdà, ja que sembla ser a tot arreu en tot moment. La classe política que hiverna a Puigcerdà és l’oposició i això comporta una mancança democràtica important per a la Vila, perquè els contrapoders són vitals per a controlar i guiar la tasca de govern. I el més trist de tot és que, encara que la primavera electoral ha començat, l’oposició encara continua hivernant dolçament a la seva cova. No cal recordar que quan els electors volen un canvi de govern i es troben amb una oposició que ha hivernat massa temps, acostumen a votar llistes noves per castigar tant al govern com a l’oposició, tal com va passar a Alp.

Per al govern de Puigcerdà, el pol·len prové d’un altre lloc. No es pot dir que no hagin fet moltes coses i molt rellevants. El gran problema és que s’han deixat de fer algunes coses molt importants. Això pot semblar molt cruel per a certs polítics (jo he fet moltes coses per al meu municipi!), però quan tens un episodi d’al·lèrgia, no importa la bellesa de l’entorn, únicament pots pensar en el teu malestar. És cert que en governar no pots fer content a tothom i que de la mateixa manera que una flor no fa primavera, una mica de pol·len a l’ambient no indica grans episodis d’al·lèrgies. Però em ve a la memòria el que va passar amb l’anterior alcalde de Puigcerdà, que no va saber calibrar la quantitat de pol·len a l’ambient i es va veure sorprès el mateix dia de les eleccions.

Quines coses destacades s’han deixat de fer a Puigcerdà? Per exemple, el manteniment de les infraestructures viàries, cosa que fa que molta gent tingui una notable sensació de decadència. Com a tall anecdòtic, fa poc vaig conversar llargament amb un industrial de la Vila que, emprenyat, explicava el mal estat dels carrers i carreteres i que afirmava, fins i tot, que sentia enveja de Llívia i Bellver. És cert que amb la primavera electoral s’han començat a arreglar certes coses, com els recents asfaltats de certs carrers de la Vila, però la pregunta a fer és si això compensarà tants anys d’hibernació en infraestructures.

La meva opinió és que serà molt difícil. Tants anys d’inactivitat han provocat que la llista de coses a fer sigui massa llarga, i la sensació de decadència massa pronunciada. Un exemple paradigmàtic és l’estat de la carretera d’Age a Vilallobent, una infraestructura viària que sempre apareix als programes electorals del partit de govern, però que en cap de les legislatures no s’ha fet cap actuació destacable. En la darrera actuació, fa poques setmanes, es va intentar arreglar desenes de sots que minaven l’asfalt, però el resultat ha sigut el de passar a tenir sots a tenir bonys. És el que passa quan intentes arreglar les coses ràpidament i de qualsevol manera.

Un altre exemple és l’estat de deixadesa de tots els ascensors municipals. Avaries que poden durar més d’una setmana i que, arribat el cas, es podrien informar des de l’Ajuntament amb un cartell a la porta del mateix ascensor. D’aquesta manera ens estalviaríem l’escena de veure cues de gent esperant a un ascensor que no arriba. Les exclamacions de la gent, quan s’adonen de la situació, acostumen a ser una barreja entre insults i exclamacions de resignació. Hi ha molts més exemples de coses importants que no s’han fet i que potser ara s’intentaran fer a correcuita. No vull fer sang sobre això, sinó expressar una sensació de desconnexió del govern cap a una part rellevant de la ciutadania. Una mena de despotisme il·lustrat que, amb la més bona de les intencions, es dedica a fer un munt de coses per al poble, però que descuida algunes de molt destacades.

Autor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *