Reflexions més enllà de les notícies

Regular l’accés al medi natural és sostenible i necessari

Ecologia Turisme
Mà apartant una branca en un bosc

Enguany, a Catalunya i al món, en general, hem inaugurat una nova era, la de la sostenibilitat. Es tracta d’un nou paradigma en el qual moltes persones s’autoatorguen la medalla d’assessors i experts en matèria de societat, medi ambient i economia. No sé si el lector recordarà aquell anunci del departament de Salut, ja fa anys, en què un ciutadà revisava una poma amb un otoscopi i deia: ‘A veure aquesta otitis.’ La situació vindria a ser semblant, tot i que menys còmica, tenint en compte la crisi climàtica a la qual ens enfrontem avui dia.

Recentment, va sortir publicat en aquest web un article molt breu titulat: Prohibir l’accés al medi natural és insostenible i poc democràtic, al llarg del qual l’autora es queixava de la decisió de l’alcalde de Lles de regular l’entrada de vehicles motoritzats a la pista que permet desplaçar-se de Cap de Rec a l’estació d’esquí d’Aransa. L’autora també es lamentava de les recents regulacions d’accés a la pista que travessa la vall de l’Ingla, de Bellver a Riu, pel mig d’un espai protegit com és el parc natural del Cadí-Moixeró.

Jo no soc expert en biologia, ponts i camins, govern local, enginyeria forestal ni ramaderia. Així i tot, sí que, en la meva limitada trajectòria professional, m’he dedicat al desenvolupament sostenible i el decreixement, tant en l’àmbit d’estudis com professional. Espero, en aquest article, poder donar una resposta satisfactòria pel lector a l’escrit mencionat. Ho faré en l’ordre de temes que marca el mateix títol:

  1. Prohibir l’accés al medi natural és
  2. Insostenible i
  3. Poc democràtic

Per començar, és simplement mentida que s’hagi prohibit l’accés a la pista que va de l’estació d’esquí d’Aransa al refugi de Cap de Rec. Tothom pot tenir-hi accés amb un vehicle motoritzat si té una reserva per dinar o dormir al refugi dels estanys de la Pera i recull una clau proporcionada en temporada turística i amablement per l’hostal d’Aransa. A més, els ramaders, la gent del poble, els guardes forestals i altres representants de la població local tenen accés a la pista. També se’ls facilita accés per un dia a les persones amb mobilitat reduïda que ho sol·licitin.

La restricció, a més, només aplica als vehicles motoritzats. Tothom que ho vulgui pot accedir a totes les pistes i camins de Lles, això sí, sense anar en turisme, 4×4, quad o motocicleta. El tram d’accés limitat de l’estació d’esquí d’Aransa a Pollineres es pot realitzar caminant o en bicicleta en menys d’una hora. Es tracta d’una caminada agradable, planera i assequible per a tot aquell que no vulgui reservar dinar al refugi dels estanys de la Pera.

Pel que fa a la pista forestal de la vall de l’Ingla, encara no ha sortit cap anunci al BAN de l’ajuntament de Bellver, però tot apunta que, de nou, la població local tindrà garantit l’accés a la pista.

Primera conclusió: En cap cas s’ha prohibit l’accés al medi natural, sinó que s’ha regulat. Tothom hi pot accedir.

Passem ara a la segona part del títol, que és la més esgarrifosa. L’autora argumenta que limitar l’accés a la muntanya és ‘insostenible’. Per començar, una afirmació d’aquest tipus demostra un coneixement limitat del qual significa el concepte de sostenibilitat. Aquesta paraula té una accepció principal i tripartida avui dia: un projecte o activitat és sostenible si aporta un benefici social, mediambiental i econòmic simultàniament. Les limitacions d’accés al medi en ecosistemes tan degradats com els cerdans aporten tots aquests beneficis. En primer lloc, el benefici social prové del benestar de comunitats locals envellides i cansades que motos de trial, quads i 4×4 entrin als seus camps i la seva terra i la deixin trinxada. El benefici mediambiental és evident. Moltes espècies d’animals, plantes i altres éssers vius es veuen afavorides per la disminució de la contaminació ambiental, del sòl, lumínica i sonora, especialment en el seu període reproductiu. Aquesta millora de la salut dels ecosistemes repercuteix directament en la salut de la població de la Cerdanya, així com en l’explotació turística i forestal ordenada del medi natural. Finalment, el benefici econòmic prové dels serveis d’ecosistema de la muntanya, que no impliquen només que creixen boscos més sans, sinó que els aiguamolls fixen més CO2, els boscos regulen la temperatura local, les terres a la vall són més fèrtils, i molts altres factors[1].

Segona conclusió: Regular l’accés als ecosistemes no és només necessari per assegurar la seva supervivència, sinó també beneficiós pel medi ambient i l’economia de les comunitats locals de la Cerdanya.

En tercer lloc, l’autora diu que regular l’accés a la muntanya és ‘poc democràtic’. A Catalunya comptem amb un sistema electoral que permet a la població votar partits que després formen governs en els àmbits local i nacional. L’alcalde de Lles (per exemple) ha estat votat per gent que està empadronada al poble. Per tant, el líder del govern local té atribuïdes les competències que li atorguen l’Estatut de Catalunya, les lleis de la Generalitat i les Convencions Europees, entre d’altres. Em sembla una mica estrany que una persona qüestioni en un article si un representant votat per la població local és vàlid o no d’acord amb una decisió específica de tipus tan limitat. En cas que la població de Lles decideixi que limitar l’accés a les seves terres és un atac greu a la seva sobirania, votaran un altre partit les pròximes eleccions. Ho faran de manera democràtica, la mateixa amb què ha arribat l’alcalde actual de Lles al consistori. En cas que, realment, el seu govern sigui tan pèssim que la legislatura sigui insuportable, la societat civil ja s’encarregarà de forçar-lo a dimitir, com ha passat en altres poblacions properes. De moment, això no ha succeït.

Tercera conclusió: Regular l’accés al medi és democràtic sempre que un govern legal i representant del poble prengui la decisió d’acord amb la normativa vigent.

Podria tractar altres arguments de l’escrit que he analitzat. Així i tot, em sembla que és innecessari explicar per què tractar projectes a Andorra com a exemples de sostenibilitat és problemàtic; per què dir que ajuntaments i comunitats locals són ‘elitistes’ és estrany; o per què cridar als agents escollits per la ciutadania a ser ‘intel·ligents’ és una mica presumptuós.

Suposo que algunes persones de la meva edat, a cavall entre la generació millennial i la zeta, estem cansats que certs individus tergiversin la realitat per poder continuar fent les coses com sempre les han fetes. Segur que això els és més còmode. Jo no estic empadronat a la Cerdanya i si l’ajuntament de Bellver tanca l’Ingla i no hi puc accedir més en cotxe, em posaré més en forma i pujaré caminant. I si no ho aconsegueixo, recordaré que haver pujat en cotxe en el passat va ser un privilegi i no un dret. Donaré les gràcies i em tranquil·litzarà saber que el ramader de la nostra zona encara pot accedir a uns prats on les vaques de la seva família han pasturat des de fa dècades, o potser segles. La natura seguirà el seu curs.


[1] Per més informació veure: https://www.fao.org/ecosystem-services-biodiversity/es/

Foto de capçalera: Maksim Mihno

Autor

  • Marc Castellón és llicenciat en sociologia amb especialització en estudis culturals per la Universitat de Warwick. També ha cursat un Màster en Negocis Internacionals i Sostenibilitat a l'Escola Superior de Comerç de Paris (ESCP). Actualment treballa com assessor i investigador en temàtiques relatives a la sostenibilitat i l'empresa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *