Reflexions més enllà de les notícies

Treballar de vacances, en època de pandèmia

Societat
Recollint unes pizzes amb mascareta

Naturalment, aquesta temporada d’estiu 2020 a la Cerdanya ha estat iniciada amb un cúmul de sensacions i preguntes, amb molta por, intranquil·litat i incertesa generalitzada. No podia ser d’una altra manera: sortíem dels pocs metres quadrats on ens havíem hagut de quedar durant unes quantes setmanes, llargues. Tothom en sortia. I es va ajuntar la incompatibilitat d’alguns de no voler gent ni moviment a la comarca, amb la necessitat d’ingressar i intentar pal·liar la batzacada de la pausa de gairebé tres mesos. Ara bé, una cosa era el desig que uns poguessin tenir i l’altra el que passaria. Se’m fa enormement estrany pensar que al maig anava a treballar sense mascareta, respectant (bé, intentant-ho) la distància, però sense tapar-me la cara de color blau cel. Posteriorment, va ser obligatòria dur-la en espais tancats. I finalment, el 8 de juliol va començar el que duraria bastant: morrió posat en tot moment, a tot arreu.

A aquesta nova llei que venia acompanyada del desconcert de tota la situació i l’alegria de la nova semillibertat, se li ha hagut de sumar el mood de vacances, amb tot el que això acompanya.

Nosaltres, que ens hem estat asfixiant durant vuit hores al dia, ens limitàvem a demanar als clients, que no s’hi estaven més de dos minuts, que es posessin la mascareta.

I el que ha comportat a la gent que hem treballat de cara al públic ha estat la imposició d’una nova feina: la de policia o agents cívics, a més de la que ja fèiem (aquesta segona, per descomptat, no pagada). De fet, no ha estat ben bé la de policia, ja que d’autoritat no n’hem tingut cap. Ens limitàvem a, primer, informar amablement de l’obligatorietat de dur-la i, alhora, de fer-la complir. Nosaltres, que ens hem estat asfixiant durant vuit hores al dia, ens limitàvem a demanar als clients, que no s’hi estaven més de dos minuts, que se la posessin. I molts es cenyien la llei creada per ells mateixos: la de la indiferència. Vèiem com molta gent dedicava temps a crear teories pròpies, a practicar la sordera o simplement escopir insults per evitar tapar-se la cara de repugnància que tenien al mirar-nos quan els demanàvem el que ja no ens tocava demanar-los. Molts s’ho prenien com si fos un caprici nostre, com si ho féssim expressament per a molestar-los

Al supermercat amb mascareta
La mascareta forma part del nostre dia a dia, o hauria de formar-ne, des de fa mesos (foto: Anna Shvets).

És totalment comprensible que la situació no agradi, que menys! El que no trobo tan comprensible és el fet de, a més de deixar-se la mascareta a casa, deixar-s’hi també la moltes vegades desconeguda empatia i educació. No s’entenia el fet que hi ha unes normes, clares, i que són per a tothom (o no venia de gust entendre-ho). I lluny quedava pensar en el treballador,  pensar en el que es passa el dia filtrant la massa de gent que li arriba, pensar que és dels que més s’hi exposa.

De fet, a molts, després d’aquest estiu, ens haurien de convalidar ni que fos una petita part de magisteri, psicologia i oposicions a policia. Evidentment que estic generalitzant, per sort. No obstant això, seria més plaent generalitzar en positiu. M’hauria agradat que en lloc d’estar, a vegades, exposat, s’hagués contagiat un pelet més de quatre valors que haguessin fet la feina dels que hi hem estat una mica més fàcil, si més no, no l’haguessin doblat.

Autor

  • Als seus 21 anys, el Marc es troba a Barcelona acabant el seu Grau en Publicitat. Amb ganes de reprendre el seu pas pel món del teatre, pensa també en començar a posar en pràctica els seus projectes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *