Reflexions més enllà de les notícies

Turisme i excursionisme de masses

Esport Turisme
Pujant al Carlit

El Pirineu no està massificat, sinó que es massifiquen uns indrets determinats. En tot cas ho està el turisme, de massificat, aquest turisme de masses monotemàtic que es guia per la informació mediàtica, la cultura d’aparador i els fulletons que donen a conèixer la gastronomia local sense preguntar-se quin és l’origen real d’aquesta gastronomia.

Pablo Batalla Cueto, al seu bon i ben treballat assaig La virtud en la montaña, diu amb raó: «El turismo de masas tiende a la creación de sitios privatizados, asépticos, aislados y libres de todo tipo de riesgos y de molestias que garanticen el desconocimiento o la interacción anecdótica y mercantilizada con la cultura del lugar de destino, pero dejando siempre en ellos algunos destellos de autenticidad de las culturas locales a fin de satisfacer en el turista-masa la ilusión de exotismo que lo mueve a viajar.» Hi ha qui es deu creure que el millor trinxat de Cerdanya, perquè ho ha dit TV3, es fa en un restaurant determinat i que la gastronomia pròpia cerdana es basa en el trinxat.

Pel que fa a l’excursionisme, fa quaranta anys res no tenia a veure amb el turisme. I això que tenien un denominador comú: acomodar-se al que hi havia: carreteres precàries, oferta hotelera limitada, refugis sense guarda, camins sense senyalitzar, mapes no sempre correctes, guies d’excursions poc fiables, jerseis de llana i cangurs em comptes de folres polars i jaquetes de goretex… Avui els refugis semblen hotels. Tanmateix, a les muntanyes conegudes sempre hi havia gent, però també més diversitat; hom era capaç d’escollir diferents indrets pirinencs i deixava en un segon terme l’altitud.

Esquiadors de muntanya al cim del Puigmal
El cim del Puigmal ple d’esquiadors que hi han pujat fent esquí de muntanya (foto: Gael Piguillem)

Llibres com el de la catalogació dels tresmils del Pirineu, de Jean Buyse, molt comercialitzat als anys noranta, o projectes com els dels 100 cims, si bé han informat, no han ajudat a obrir la serralada. En conseqüència l’excursionisme va derivant cap al col·leccionisme, el registre de pulsacions, la substitució del mapa pel GPS, la submissió a la quantitat i al rellotge, acudir al temple de la religió esportiva: el gimnàs i el rocòdrom, córrer en comptes de caminar, fer-se el selfie al cim d’una muntanya coneguda perquè “mola molt” penjar-la després a l’Instagram…

Es tendeix cap a una turistització de masses a la muntanya en què l’anècdota de l’altitud passa per davant del coneixement de la història, de la geografia, dels minerals, de la flora i de la fauna, de la humanització i dels recursos…

Es reemplaça el plaer del durant per l’obediència al resultat: el cim més alt. I és més resultadista pujar-hi que no al del costat, possiblement tant o més bonic. Es tendeix cap a una turistització de masses a la muntanya en què l’anècdota de l’altitud passa per davant del coneixement de la història, de la geografia, dels minerals, de la flora i de la fauna, de la humanització i dels recursos… Hi ha gent que es troba davant d’una muntanya important i no té ni idea de quina és. S’hi busca distracció, no aprenentatge; diversió, no enriquiment. I durant el trajecte —el durant reemplaçat—, com que no es tracta ja d’un viatge, és un “pal” mirar el paisatge. Són millors els videojocs per no avorrir-se.

En el terreny de l’escalada, les vies clàssiques, que comportaven llargs desplaçaments a peu amb la ferramenta i la corda a la motxilla, estan sent substituïdes per parets rocòdrom al costat del cotxe on qui escala és capaç de superar passos dificilíssims, però que de poc serveixen per a escalades d’envergadura llargues i exposades. Ara bé, si l’objectiu són els músculs i la fotografia, aleshores s’ha acomplert. Tot i això, la realitat és que d’experiència en escalada, poca, i menys a l’alta muntanya. I per posar un exemple en l’esquí, hi ha qui es pensa que fent forapista ja fa esquí de muntanya.

Aquest excursionisme està sent substituït per l’altre: el de les presses, dels rècords, dels selfies, de la poca roba per molt fred que faci, de les pulsacions, de la subjugació al rellotge.

La senzillesa i la humilitat estan sent substituïdes pel postureo i la vanitat. Potser és que el mal global de la societat d’avui és que té l’autoestima baixa. Pablo Batalla diu també: «Hemos perdido la noción de que el aprendizaje del alpinismo es laborioso y necessita experiencia y tiempo.» Ara tothom en sap i això té les seves conseqüències, sovint dramàtiques. Aquest mateix autor, al seu assaig, després de desmitificar l’esport competitiu i els runners, hi diu una frase tan evident com certa: «No es difícil identificar conexiones entre la vida deportiva y la monacal: en ambas se contempla la mortificación del cuerpo como vía hacia lo sublime.» Com afirma en Pablo Batalla, hi ha «un excursionismo lento possible frente al fast eating montañero; un alpinismo de la senda y no de la cima, de andar y no del córrer, que, como Kavafis, procure que el camino a Itaca sea largo.» Però aquest excursionisme està sent substituït per l’altre: el de les presses, dels rècords, dels selfies, de la poca roba per molt fred que faci, de les pulsacions, de la subjugació al rellotge… En fi, és el que hi ha. Tant de bo sigui només una moda passatgera i es retorni en molts aspectes, tard o d’hora, a la riquesa natural, cultural i humana de l’excursionisme clàssic. Si no, l’enriquiment humà que comporti l’excursionisme —anomenat darrerament senderisme (?)— serà del tot nul.

Manel Figuera

És professor de primària, professor de català per a adults i corrector de textos. Des del 1982 viu a Cerdanya. És el responsable del Servei Comarcal de Català de la Cerdanya, amb seu a Puigcerdà, del Consorci per a la Normalització Lingüística. Ha escrit poesia, novel·la i narració curta i ha obtingut premis literaris. El 2018 va ser guardonat amb el Premi Josep Egozcue, del Grup de Recerca de Cerdanya i l’Ajuntament de Puigcerdà, pel seu estudi sobre el parlar de Cerdanya. És membre de l’Associació Llibre del Pirineu. Col·labora en les revistes Cadí-Pedraforca i Colors, de l’Associació ADIS. És autor o coautor de més de 60 llibres.

Un comentari

  1. Molt d’acord Manel. També penso sovint el gran paper que van tenir els centres excursionistes en la descoberta de la muntanya , sobretot, d’una determinada manera d’anar-hi i d’entendre-la. Espai de transmissió de valors de respecte a la natura i companyonia entre excursionistes. Això, lamentablement, ja ha passat a la història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *