Reflexions més enllà de les notícies

Va pujar el puigcerdanès Joan Trigall al Puigpedrós i al Carlit al principi del segle XVII?

Cultura
Pic de Collroig

El recentment editat llibre La Cerdanya de 1603. El Tractat del comtat de Cerdanya de Joan Trigall, dels historiadors d’Erola Simon Lleixà i Lluís Obiols Perarnau, aporta una informació valuosíssima basada en un manuscrit del prevere puigcerdanès Joan Trigall. El va escriure quan era rector de Vilagrassa, a l’Urgell, el 1603 i hi demostra a bastaments amplis coneixements d’història i geografia de Catalunya. Uns anys més tard, el 1610 i el 1611, va adreçar unes cartes a l’aleshores historiador Jeroni Pujades en què relata concretament dues ascensions a muntanyes de Cerdanya amb l’objectiu de fer-hi unes observacions geogràfiques sobre el Pirineu. És a dir, que s’hi va dirigir per motius bàsicament científics.

Al llibre s’hi esmenta el Puigpedrós i el Carlit. D’entrada cal valorar positivament que en una època en què la muntanya, sobretot l’alta muntanya, allà on ni tan sols els ramats de bestiar hi pujaven, era considerat un desert, un indret inhòspit on no hi havia res que es pogués aprofitar i que, per tant, era inútil anar-hi. Potser algun caçador d’isards agosarat sí que ho feia, però no per una científica o simplement pel plaer de fer-ho. Fins i tot no hi existia la toponímia actual; més ben dit, sí que hi havia noms de muntanyes, però fortament lligats als seus trets físics, morfologia i composició rocosa. Trigall parla, per exemple, del «puig Perich». Bé, el substantiu genèric puig es troba en nombrosos topònims i l’agregat propi, fossilitzat o no, significa si fa no fa el mateix: Peric, de pera ‘pedra’; o sigui ‘puig pedregós’. En aquest sentit el Puigmal té un significat semblant: mal ‘roca’; per tant, ‘puig de roca’.

Una altra curiositat són els colors. Els topònims pica Roja i roques Blanques segur que són antics, així com els que defineixen la forma de la muntanya: Pedraforca, Campcardós ‘calm pedregós’, tossa Plana… I després, que aquestes muntanyes siguin visibles des del pla. El Puigmal i el puig Peric ho són, però no el Carlit, que es percep només de Sallagosa a la Perxa. Una cosa diferent és parlar de la muntanya del Carlit, del massís, i una altra de la seva pica o doble cim. Des de Puigcerdà no se’n pot veure el punt culminant, però sí, per descomptat, el dilatat massís.

La primera ascensió

A la carta del 20 de novembre de 1610, un aspecte a destacar és l’alternança «Pireneu» i «monts Pyreneas»; la coexistència, com a l’actualitat, de la forma en singular o en plural ja hi era en aquella època. Trigall assoleix una muntanya que li sembla la més alta de Cerdanya per rebatre l’afirmació que Pujades dona a la seva Història General de Catalunya en què el Pirineu comença a llevant i acaba al nord. El prevere té molt clar que la serralada neix a llevant, però «se hauria de dir fins a la punta que fineix a ponent», i que hi ha autors antics i moderns que així ho avalen. Un altre propòsit és «véurer y provar si les montanyes de Cerdanya són les més altes y fredes de Catalunya y de totes les que pogués véurer».*

Els autors del llibre esmenten que possiblement Trigall, el 8 d’octubre de 1610, va pujar al Puigpedrós, ja que és, certament, la muntanya més alta que es pot contemplar des de Puigcerdà. Però hi ha algunes dades que en fan dubtar. La primera: «[…] a les 8 del mes prop passat de octubre pugí a les montanyes Pyreneas, a la part de Fransa, y a la que des de Puigcerdà me apareixia més alta». A continuació esmenta que hi va començar a pujar abans que es fes de dia, «ab la clara lluna, de modo que, com lo sol eixia, me trobí ia alt en lo ras, fora de tot lo bosch». Que fos a la part de França dona a entendre que la frontera entre les dues corones hi era in situ o a la vora. Tenint en compte que aquest fet va tenir lloc abans del Tractat dels Pirineus de 1659, cal descartar el Puigpedrós perquè no es trobava «a la part de Fransa», ja que al seu vessant nord s’hi estenia la catalana i cerdana vall de Campcardós. L’únic massís que la ratlla fronterera recorria era el del Carlit, que en aquella època no es coneixia amb aquest nom o segurament no en tenia, tot i que, com es veurà, Trigall l’anomena «puig Perich». De fet, Carlit significa més o menys el mateix: quer ‘roca’ amb el sufix –it: ‘rocós’, ‘pedregós’. Per això la forma pic Carlit ‘pic rocós o pedregós’ és toponímicament la més correcta.

Pic de Collroig
El Pic de Collroig amb el seu color característic (foto: Manel Figuera)

Hi ha dues dades més. Trigall diu que en aquelles altituds «no se veuan arbres ni plantes ni herbes, sinó rocas y la terra arenisca, en moltes parts roja, en altres cinerulenta». Cinerulenta ve del llatí CINERIS ‘cendra’. El Puigpedrós és un massís bàsicament granític i per trobar-hi roques esquistoses vermelles s’hauria d’anar a la serra de Calm Colomer, entre les valls de Meranges i de la Llosa. I de micasquists o, potser també, de lloses negres, no n’hi ha. Finalment, esmenta que va veure «dos o tres plapes [de neu] dessobre lo estany de Lanós». Des del cim del Puigpedrós no es pot veure l’estany de Lanós, i no es tracta del puig Pedrós de Lanós perquè és també granític. El més possible és que pugés al pic occidental de Collroig (2.833 m). Des de Puigcerdà és la part més alta que es pot albirar del massís del Carlit. Hi ha molts esquists vermells —el topònim Collroig ho demostra— als pics més elevats i també sectors d’esquists negres. La «terra arenisca» a què es refereix no és gres, sinó la sorra provocada per la descomposició dels esquists, abundant al coll Roig. I l’estany de Lanós és ben visible des del cim d’aquest pic, fins i tot de més bon panorama que el del Carlit quant al paisatge general de Cerdanya.

Sorprèn, d’aquesta ascensió, el motiu científic. Trigall vol saber si, certament, a Cerdanya hi ha les muntanyes més altes i fredes de Catalunya i vol demostrar que l’orientació del Pirineu és d’est a oest —exactament és d’est sud-est a oest nord-oest, però en aquella època era difícil calcular-ho— i no d’est a nord. En això s’acosta als propòsits dels primers excursionistes catalans del darrer quart del segle XIX, moguts per les investigacions científiques, o pel caràcter viatger dels francesos al llarg d’aquest mateix segle. Trigall, al cap i a la fi, no es movia de la seva terra: Cerdanya. És curiós que no expliqui més detalls de la seva aventura, si com exemple l’acompanyava algú més. Possiblement sí, almenys durant el tram del bosc. Hi havia pastors, ramaders, llenyataires… Aprofita, de nit, el reflex de la lluna i a les 10 h del matí és al cim. Diu que el dia era clar i serè, que la part francesa era coberta de boira —el cim del pic occidental de Collroig no es trobava a la frontera, però la depressió d’Aquitània s’hi pot veure bé.

Tot i això, la seva imaginació, el fet de saber que més enllà del que abasta la seva vista hi ha llocs que coneix perquè els ha estudiat o sentit parlar per gent erudita, de vegades li fa anomenar territoris com la Provença, observable només en dies de visibilitat refractària. A l’octubre, però, no es descarta que pogués ser possible. També sorprèn pels coneixements geogràfics que té de Catalunya: «[…] sens rastre de boyra ni calija, veya Montseny, les montanyes de Sant Llorens del Munt y coll d’en Davi —era situat al camí ral de Manresa a Terrassa, a la serra de l’Obac—, rocas de Montserrat y algunes altres molt lluny, envers València, com les de Prades». Totes aquestes muntanyes es poden albirar en un dia clar des del pic occidental de Collroig, fins i tot el massís del Port, al límit amb el País Valencià.

Trigall explica que allà dalt «[…] no se vèuan volar ocells ni altre animal, ni cucas ni cosa viva, ni se sent cosa, que pareix encantament. Causa grandíssim contento vèurer aquella varietat de país infructífero y que no serveix sinó de camp per als vents y terrer de neus, gels, borrascas y tempestats, y per a considerar la grandesa y sabiduría immensa de Déu omnipotent.» Al cim s’hi va passar dues hores, no pas més a causa del fred, «entretingut en contemplar aquella meravellosa prospectiva, considerant també la excel·lència y quietud de vida de aquells sants anacoretes y hermitans». Diu a continuació que una de les coses que el mou a pujar-hi «és vèurer des de Puigcerdà les montanyes (cosa raríssima) totalment desmantellades de neu», a part de les plapes ja comentades adés prop de l’estany de Lanós.

La «cosa raríssima» és, precisament, que estiguessin desmantellades de neu. Existia ja llavors el que avui s’anomena per tots els mitjans canvi climàtic? El cert és que el clima de la Terra sempre ha estat canviant, però des del segle XIII al XVIII hi va haver el que es coneix com la Petita Edat de Gel, en què les temperatures mitjanes eren notablement més baixes que les actuals i mantenien la neu, en alguns llocs ombrívols, durant tot l’estiu. Avui, per contra, considerem normal que durant l’etapa estival no n’hi hagi. I afirma a continuació: «[…] algunes 16 ho 20 llegües a la part de ponent ne viu, no congestes, sinó les muntanyes cobertes, lo que’m causà no poca admiració, y més avall, imaginave jo algunes 40 o 50 llegües lluny de hont jo estave, y deuen ser montanyes de Navarra o Viscaya, ne viu així mateix grandíssima cantitat, y així me desenganý y viu clarament ésser aquelles montanyes més fredes que les nostres de Cerdanya». Segurament va veure la pica d’Estats, 310 m més elevada que el pic occidental de Collroig, on la neu no es devia fondre en tot l’any, i més enllà —des dels pics de Collroig sí, des del Carlit no— la Maladeta, completament coberta de gel i de neu. Evidentment no va veure Navarra ni Biscaia, però sí una part de la Ribagorça aragonesa, amb les muntanyes més elevades del Pirineu.

Finalment diu: «Per causa de aquell ventet y ayre tan fret y penetrant que en aquella punta corria, nunca poguí assentar bé lo retgle y nivell per a fer la prova, per la qual ere principalment pujat allí, y tampoch porfií molt, perquè una altra punta me aparegué més alta a la part de llevant, y en lo endret de Nostra Senyora de Belloch a respecte de Puigcerdà, y així ho deixí, fent compte, volent-ho Déu, de pujar allí lo any vinent y fer-la en los dies caniculars, pus són dies llarchs y tindre més espay, y pens que no correrà tant fred.» Des del Puigpedrós, allunyat a ponent, és difícil apreciar que el Carlit el supera en només sis metres, però sí des del pic occidental de Collroig, al mateix massís i unit per una llarga carena esquistosa. Si hagués pujat al Puigpedrós, possiblement hauria assegurat que es trobava al punt més elevat de Cerdanya. Això consolida la teoria que va assolir el cim del pic occidental de Collroig. Sort que ho va fer! I per reforçar l’altra teoria que el Pirineu s’orienta d’est a oest, afegeix: «[…] viu clarament que les montanyes Pyreneas (deixant la branca que, començant a Coblliure se estira i continua per Canigó, montanyes de Núria y Cadí, y acaban més avall de la Seu de Urgell) tenen sa longitud directament de llevant aequinoccial a ponent […]»

Pic de Collroig
Ascensió hivernal al Pic de Collroig (foto: Manel Figuera)

La segona ascensió

L’11 de setembre de 1611, Trigall adreça una altra carta a l’historiador Jeroni Pujades. Diu que «en companyia de dos estudiants, Guillem Vilalta […] y Joan Arraut, pugí a la montanya me aparegué més alta, en dret de Nostra Senyora de Belloch a respecte de Puigcerdà, dita Pedra Roja y Puig Perich, sobre lo gran estany de Lanós y de Vall de Maran […]» Ho va fer el dia 29 d’agost del mateix any. Des del monestir de Bell-lloc sí que podia haver vist el pic occidental de Collroig, però no el Carlit; potser es refereix a l’ascensió de l’octubre de l’any passat. A més, des de Bell-lloc el Carlit queda lluny. Per les Escaldes sí que es pot pujar als pics de Collroig per la pleta de les Escaldes, el ras de Carlit i l’estany de Collroig, però dirigir-se després al Carlit per la carena comporta un pas bastant compromès (II grau, aeri) entre el coll dels Andorrans i el cim. És difícil que hi anessin per allà, No obstant això, exceptuant que el topònim no sigui avui el correcte —la Pedra Roja potser són les Tres Piques Roges, al capdamunt de la coma de la Grava, i el vertader puig Peric queda més a l’est, com a punt culminant del Capcir—, hi ha una dada rellevant: sobre el gran estany de Lanós i la vall de Maran o coma de la Grava, al nord-oest de la Bollosa, en la qual Llívia tenia i té encara drets de pasturatge. El Carlit és situat, certament, entre aquests dos indrets. Això dona fe que Trigall, aquest cop acompanyat per dos estudiants, hagués assolit, ara sí, el punt culminant de Cerdanya.

El cert, amb tot, és que aporta pocs detalls de l’itinerari d’aquesta segona ascensió: «[…] y a bé que a la punta del die avíeam ja passat lo bosch y érem en lo ras, per la molta i dreta pujada, caminant sens camí y ab no poch perill per los molts i grans barranchs y despenyaderos, no’ns fonc possible arribar al lloch determinat antes de les nou hores». L’itinerari més lògic era sortir de Llívia cap a Angostrina i per Sant Martí d’Envalls recórrer la vall fins que, després del puig de l’Home, es pot deixar per seguir el rec i la coma dels Forats, òbviament aleshores sense camí. Com que és cara sud, segurament no hi havia neu, i així van arribar al coll Colomer sense passar per les tarteres esquistoses de l’altre vessant. Trigall fa esment del perill que corren, de barrancs i precipicis. La via més lògica era enfilar-se per l’aresta est, dreta però segura, amb estimballs però bones preses i punts on agafar-se. L’actual camí —pensem que llavors no hi era— la recorre parcialment.

Quan 253 anys més endavant el comte francès Henry Russell —tenia ascendència irlandesa—, a l’estiu de 1864, du a terme la primera ascensió documentada al Carlit, en dona tota mena de detalls, des del lloc on surt, a la vall occitana de les Vésines, fins al tram final per l’aresta sud. Trigall no és gaire explícit; tot i això, les poques dades que dona fan pensar que sí que va assolir el cim principal del Carlit (2.921 m). Diu que el dia era molt clar i serè, que hi feia vent i que el Pirineu, certament, s’orienta «de llevant aequinoccial a ponent també aequinoccial». Ho comproven els tres «tenint ben assentada la agulleta del quadrant, de manera que això és cert».

«Trobí lo lloch a hont érem més alt que totes les altres montanyes al rededor, excepto a la part de ponent, que una altra punta igualave a la que jo ere.» Aquesta altra punta devia ser l’alt o pic de Comapedrosa (2.942 m), el més elevat d’Andorra. No veia, en canvi, la Maladeta, amagada per aquest mateix pic, el de Baiau, la roca Entravessada i el pic de Medacorba. El pic d’Aneto es veu només entre el pic de Comapedrosa i la roca Entravessada, sobre l’agut pic de Baiau. Trigall, doncs, comprova que les muntanyes de Cerdanya no són les més altes del Pirineu. Diu que «el Montseny resta molt baix, y molt més totes les altres de Catalunya, de les quals Montseny és la més alta, y té corona rasa y sens arbres, com les altes Pyreneas.» Torna a fer menció de la carena entre al Canigó, les muntanyes de Núria i fa una descripció bastant exacta de la muntanya de Saltèguet, amb el coll de la Creu de Meians. Explica que als seus pobles no hi viu ja ningú, però sí a Toses. I acaba tornant a mencionar el Cadí, que no és tan alt com el Canigó i les muntanyes de Núria, que «torna humiliar-se prop de la Seu d’Urgell; poch aprés se torna alsar sobre Sant Llorenç de Morunys y al Port del Compte, sobre Solsona, de hont naix y parteix Cardoner, que sota Manresa se abrassa ab Llobregat.»

Diu que el Pirineu comença a Cotlliure i que «[…] la gran y vertadera Pyrenea veya molt bé casi tota, de cap a cap, ço és, de Salses fins casi a la mar Océano […]. A les parts de Pallàs, Navarra i Biscaya viu també molta neu, y a les parts de Cerdanya molt poques congestes, així com ho viu lo any passat, com li escriguí, y així me resolch que aquelles són més fredes y estes nostres de Cerdanya no ho són tant, per estar més cerca de la mar Mediterràneo.» La pica d’Estats, segurament nevada i 222 m més elevada, es devia veure perfectament; no, en canvi, Navarra i Biscaia. La seguretat que es trobaven més a ponent va poder més que la certesa de si ho eren; com a molt, devia albirar la part més oriental de la Ribagorça aragonesa, amb muntanyes igualment més altes i cobertes de neu, en plena Petita Edat de Gel.

La carta prossegueix amb més descripcions geogràfiques, com la dels naixements dels rius Tet, Galba, Reür —conca del Segre— i Aravó, i esmenta una curiositat molt remarcable: «[…] un estany dit de les Dues, perquè despedeix aigua per a la Tet y per a Regur a ponent; jo lo e vist y só estat en ell, y ho he notat altre temps.» No queda clar si ho va comprovar en una altra ocasió o si ho va tornar a constatar aquell mateix dia, amb la qual cosa llavors sí que es podria pensar que van baixar del coll Colomer cap a l’est en direcció als estanys Sobirà, de Trebens i del Castellar. Que se sabés això demostra que per aquests indrets sí que hi passava gent: pastors, ramaders, caçadors, llenyataires, sometents de guàrdia, bandolers, mercenaris… No s’enfilaven als cims perquè no hi havia res per aprofitar, però sí que ho feien a les pastures i als passos de muntanya. Els gravats rupestres de la capcinesa Peira Escrita, a 2.100 m d’altitud, alguns dels quals del neolític —també n’hi ha del segle XVII—, en són una mostra.

Els estanys de la Bollosa
Els estanys de la Bollosa des del Carlit (foto: Manel Figuera)

La percepció irreal de les distàncies fa pensar que Trigall barreja el que veu de veritat amb el coneixement del que hi ha més enllà, però que en realitat no pot veure. «No menos me delití en vèurer y contemplar la plana y baixa Fransa, la qual veya tota, des de ponent y mar Océano, Cantàbrich y Aquitànich, a llevant y al nostre Mediterràneo y Gàltico, y de les altes muntanyes a tramuntana, tant com podia abastar la vista. Apar molt plana y que les montanyes no són montanyes en comparació de les Pyreneas y dels Alpes, les quals veya també a la part de llevant aestival molt altes, però per ser tan lluny no les figurave molt bé, sinó a bulto, mig broma y calija, però coneixia y veya bé lo bulto y alts y baixos a semblança des les Pyreneas. Veya també la mar Océano y Mediterràneo, aquell en lo endret de Burdeus, molt caliginós y brumós quant més se alunyave la vista; lo Mediterràneo veya a la part y en lo endret de Barcelona cobert de broma espessa y baixa, semblant a una estesa de vellos de llana blanca. A la part de Rosselló y de Narbona devisave l’aigua com a més aprop, però també coberta de calija y broma, no tant espessa com la del mar Oceà y Cantàbrich.» Des del Carlit és cert que es pot veure la depressió d’Aquitània i la costa del Mediterrani des de Narbona fins a la plana del Rosselló, però no Bordeus, el Cantàbric i l’Atlàntic. Segurament la mateixa calitja el va confondre, com la que percebia prop de Barcelona. Dels Alps, a simple vista i en dies de visibilitat refractària, com a molt es pot albirar el Ventor (Mont Ventoux), a la Provença, però el més possible és els confongués per les muntanyes de les Cevenas (Cevennes) i la part meridional del Massís Central francès.

Més encertada és la descripció que fa del paisatge immediat. «Tres differèncias de clima (si així se pot dir) viu y notí en les dites altes montanyes. En les faldes y pendents, molta arboleda y bosch de pins, avets, ginebres y altres arbres silvestres. En lo alt no y a arbres sinó herba, particularment gispet, herba semblant al fe, sinó que és més grossa, aspre y forta; regalícia y altres moltes herbas, particularment entre les roques y cara al sol, estranyes i cercades pels herbolaris qui venen cada estiu en estes altes y frescas montanyes de moltes parts y de València a cullir-les. En les més altes cerres y puntes no y a planta ni herba ni cosa viva, que crec que la puresa de ayre és tanta que no és apte per a la generació, y així tota aquella superfície, que és molt ample y espaiosa, està despullada de plantes, que no’s veu sinó la terra y roques seques, y una varietat de país que causa una gentil y estranya prospectiva, perquè ja s’empina en moltes i diferents puntes y serres, ja se desplega y humilia en baixes valls y enclotades, ja se torna alsar en moltes y vàries collades. Allí baix apar un estany, allí una riera, allí una font, a l’altra part un espantós despenyadero, allí una congesta de blanca y freda neu, y tanta varietat de roques, pujades y davallades, puntes, piràmides, riscos, despenyaderos, ab una sorda harmonia que lo fresch ayre y vent y aigua causa per aquelles concavitats, alts y baixos, que alévan lo enteniment a la consideració de la omnipotència, sabiduría y grandesa de Déu, y apar que la mare naturalesa se és deportada en formar aquell país inaccessible y incalcable en les demés parts per a hòmens y animals, y sols terrer per a vents, neus, gels, tempestats y frets.»

Els tres climes són els pertanyents, a Cerdanya, a l’estatge montà, a les parts més baixes (1.000-1.600 m); el subalpí, que engloba els boscos de coníferes (1.600-2.300 m), i alpí, amb els prats d’alta muntanya i les roques (2.300-2.921 m). En aquella època, a la Petita Edat de Gel, segurament aquestes cotes —llevat dels 2.921 m d’altitud del Carlit— eren uns 100 o 200 m més baixes. A les parts altes diu que no hi creix cap planta, cosa que ell atribueix a la puresa de l’aire, i que s’hi troben congestes. Actualment, al 29 d’agost només hi resta alguna petita congesta, al massís del Carlit, orientada al nord al vessant de Lanós; en canvi, algunes plantes i herbes arriben a créixer al mateix cim o a les proximitats. El clima ha canviat i continua canviant, tot i que cal tenir present que fa 4.000 anys era, pel que s’ha comprovat, més calorós que ara, ja que s’han trobat assentaments humans a 2.500 m d’altitud —a l’Atles del Marroc n’hi ha de permanents a 2.400 m— i els boscos de coníferes atenyien —com avui al Caucas— els 2.700 m. Cal afegir als pastors i ramaders, també, els herbolaris que recollien herbes com la regalèssia, el te de roca, plantes remeieres…

Més endavant torna a parlar de França i del Mediterrani i que «contemplave de dallà la delitosa Itàlia y fèrtil Sicília, jardí y graner de la Europa […] » Un cop més la saviesa o el coneixement de saber que més enllà del que li abastaven els ulls hi havia aquells territoris —península i illa— els hi feia veure amb la imaginació. Finalment diu que desperta els seus dos companys, que s’havien adormit: «[…] despertí a mos companyons, qui molt ben abrigats ab les sues capes y cansats de aver caminat desde mija nit fins a les nou hores, deixant-me a mi lo cap franch per a mes contemplacions, proves y experiències, estaven sepultats en lo dormir a semblança de cadàvers, estant segurs que jo vellave, mo’n tornàrem y arribàrem ab no menor cansament que contento, meu particular, per aver tingut tant bon die […]»

Molt probablement doncs, si l’ascensió de l’any anterior no va ser al Puigpedrós sinó al pic occidental de Collroig, aquesta vegada sí ho va fer a un pic «sobre lo gran estany de Lanós y de Vall de Maran» o coma de la Grava, que no podia ser altre que el nostre Carlit. Gràcies a aquesta valuosa carta, ara es pot saber que la primera ascensió documentada al sostre de Cerdanya va ser efectuada per un home de Puigcerdà, amb dos estudiants, i que la del comte Henry Russell, més de dos segles després, va ser la segona. Aquest fet hauria de constar a l’historial de l’excursionisme pirinenc i català. Totes les cites estan preses del llibre La Cerdanya de 1603. El Tractat del comtat de Cerdanya de Joan Trigall, d’Erola Simon i Lluís Obiols. Montellà-Encamp: Anem Editors, 2020. Pàg. 173-194.

Foto de capçalera: El cim del Pic de Collroig amb vistes cap al Carlit (foto: Manel Figuera).

Autor

  • És professor de primària, professor de català per a adults i corrector de textos. Des del 1982 viu a Cerdanya. És el responsable del Servei Comarcal de Català de la Cerdanya, amb seu a Puigcerdà, del Consorci per a la Normalització Lingüística. Ha escrit poesia, novel·la i narració curta i ha obtingut premis literaris. El 2018 va ser guardonat amb el Premi Josep Egozcue, del Grup de Recerca de Cerdanya i l’Ajuntament de Puigcerdà, pel seu estudi sobre el parlar de Cerdanya. És membre de l’Associació Llibre del Pirineu. Col·labora en les revistes Cadí-Pedraforca i Colors, de l’Associació ADIS. És autor o coautor de més de 60 llibres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *