Reflexions més enllà de les notícies

Viure o sobreviure?

Economia
Diners impostos

Avui estic trist, i no és un estat en el qual hi estigui gaire sovint. Avui, m’entristeix pensar que soc jove, en un món que suposadament ha evolucionat molt des de l’època dels meus avis, els quals parlaven de supervivència, i jo, seixanta anys més tard, sento aquesta mateixa sensació que em descrivia el padrí quan m’explicava com era la seva joventut.

Avui, vull explicar la història d’un jove amant de la música, la cultura, les arts i la vida. Un jove que, com tots, intenta guanyar-se la vida tan dignament com pot, i alhora tenir un lloc dins la societat, crear quelcom que el faci sentir realitzat. També es pot considerar afortunat, perquè viu sol en un pis. Un luxe oi? Doncs quina vergonya, que viure sol es consideri un luxe. Potser hauria de ser un dret!

El nostre protagonista té una feina, amb la qual cosa molta gent diria que es guanya bé la vida, una feina semiestable, amb un sou de 1,800 € bruts. Ell també té un grup de música, un grup amb què fa concerts de tant en tant, amb el qual es pot treure un sobresou, molt esquifit per cert, perquè d’una actuació en cobra a qui el contracta 300 €, però per a ell li’n queda en prou feines 120 €, incloent-hi dietes i transport. El govern, de seguretat social, IVA i impostos se li queda 180 €, més del doble del que factura.

A cada concert, com és evident, ha de donar-se d’alta a la seguretat social, la qual cosa suposa que cada actuació és un contracte. I fins aquí, tot bé i pensarem, oh! Que bé aquest noi, té una bona feina i un projecte en el qual es treu un sobresou.

Això tan bonic que sembla des de fora, té una petita pega, i oh! Sorpresa, es tracta del dia que ha de fer la declaració de la renda. El nostre jove, de la seva nòmina ha d’aplicar una retenció del 23%, la qual cosa fa que el seu sou sigui d’uns 1,300 € aproximadament nets. La cosa canvia oi? I això per què? Doncs perquè en fer la declaració, si es tenen tants contractes, es considera que aquesta persona treballa molt, però veiem que els contractes que té del grup de música són miserables (cosa que a la declaració no es contempla), ja que al començament si vol fer concerts, ha de ser realista, i posar un preu que li puguin pagar.

El dia de la declaració de la renda, després de tot un any deduint un 23%, tenint 10 contractes, 9 dels quals miserables, li surt a pagar 400 €. Aquest noi deixarà a l’Estat en un any gairebé 6,000 €, i tot per culpa de tenir més d’un contracte, encara que sigui miserable. Ell vol potenciar la cultura, i ser un ésser cultural.

Finalment, del seu pis no li’n desgraven res, perquè hi ha una normativa de l’any 2015 que diu que els joves més grans de 33 anys, amb un contracte de lloguer posterior al 2017 no tenen dret a desgravar el pis a la declaració. Un pis del qual el lloguer li costa el 35% del seu sou, sí noi, tot un luxe. A la merda! Si viure d’aquesta manera, voler fer projectes per a fer una societat millor, si viure sol és un luxe i l’estat ens escanya d’aquesta manera, que no s’estranyin si els joves comencen a viure sota els ponts. No soc exagerat, on volem arribar? Benvingudes i benvinguts al s. XXI, o més ben dit, al s. XIV.

Foto de capçalera: Olia Danilevich.

Autor

  • És mestre d’Educació Primària, especialista en música. Al llarg de la seva vida, s’ha dedicat molt al món de la música, especialment a l’acordió entre altres instruments i a la composició de cançons, generalment del gènere infantil. Li agrada escriure i és crític amb tot allò que considera injust.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *