Reflexions més enllà de les notícies

Volem viure a Cerdanya?

Economia Societat
Habitatge Cerdanya

Un dels problemes que més preocupa a la gent, darrerament, a Cerdanya, és el de l’habitatge. S’esgrimeix l’argument que els joves no es poden quedar a la comarca per la impossibilitat d’accedir a preus raonables de lloguer o compra. Llegeixo que alguns es veuen obligats a viure en comarques veïnes, tot i tenir feines fixes a casa nostra.

La crua realitat és segurament aquesta. Però també existeix una característica especial de la nostra societat. Els tenidors volen guanyar tant com sigui possible i els que lloguen sacrifiquen preu per zona.

Molts dels propietaris d’habitatges veuen com els fills marxen a buscar oportunitats laborals fora de la comarca mentre ells lloguen els seus habitatges buits per temporada, per un bon preu, que és més lucratiu.

A Cerdanya, com a la resta del món desenvolupat, hi ha gent que no té cap problema d’habitatge ni d’accés a ell per la simple raó que ja té solucionat aquest problema, pels seus mitjans o aprofitant els dels familiars.

Només cal passejar per Puigcerdà o per qualsevol poble de la vall per adonar-se de tots els habitatges buits que hi ha. L’administració tindria mitjans per incentivar-ne l’ocupació, és a dir, promoure que els propietaris amb habitatges no ocupats els posessin al mercat i això faria baixar el preu, per la simple llei de l’oferta i la demanda. I si, a més, l’administració ajudés als lloguers de llarga durada en contraposició dels de temporada? Més enllà, potser, podria fer d’intermediari garantista per la inseguretat que de vegades genera un lloguer a mitjà termini pel petit propietari. Així, a tots aquells que ara els surt més a compte la temporada per l’alt rendiment a curt termini es podrien plantejar un altre tipus de sortida per les seves propietats. Però clar, la rebaixa d’impostos l’haurien de notar de veritat i l’administració hauria d’intervenir en un mercat que s’autoregula, amb el desgast que això suposa sobretot pels lobbies locals terratinents.

Ja és un pas parlar-ne per remoure alguna consciència. Sincerament, molts dels tenidors no crec que els vingui d’uns milers d’euros l’any. Però com que som capitalistes maximitzadors de les nostres butxaques amb afany d’arribar a la mort acumulant el màxim de recursos per deixar-ho a descendents, que en podran gaudir, la lluita no és gaire equilibrada. Un lloguer de temporada i temps limitat a algú que ve per gaudir de la comarca (bé de luxe) es pressuposa més segur el cobrament, mentre de vegades un lloguer dilatat en el temps (necessitat) té més perill d’impagaments i a més no es pot fer fora al morós fins passats molts mesos. Aquí el regulador també hauria d’intervenir per corregir el desequilibri. Garantint el pagament al propietari i evitant els desajustos d’un mercat inflacionista, per exemple, evitant dipòsits desorbitats o garanties impossibles.

Podem pensar que les segones residències tancades serà difícil que accedeixin a aquest tipus de lloguer anual, per allò que potser pujaré a esquiar l’any que ve, encara que no passi. Què es podria fer perquè els propietaris s’ho pensin? Segur que alguna solució en forma de menys impostos trobaríem. Però clar, això és un cop de puny als ingressos municipals i generaria diferències envers els que hi són tot l’any. Ja sabem que renunciar a ingressos potencials no agrada i la crispació de veure com el veí que no puja no només no paga, sinó que, a sobre, apareixen veïns on no n’hi havia, provoca un doble perjudici per l’habitual.

I després hi ha el tema de l’economia submergida. Quants habitatges es lloguen sense passar per la caixa comuna? Els lloguers de llarga durada no ajuden en aquest tipus de perfil de llogater. Potser perseguir qui no està en el mateix nivell que la resta també incentivaria a posar més habitatges en el mercat legal de lloguer. I al final, que un negoci de lloguer d’habitatges per setmanes tingui un permís especial, sigui limitat en el territori i tributi com a tal també ajudaria a regular aquest mercat que, si el deixem que es reguli per les lleis de mercat, els més pobres de l’auca sempre en sortiran perjudicats. Recordem la polèmica a la capital catalana respecte d’aquest tema dels habitatges destinats al lloguer de cap de setmana.

I no vull deixar de parlar d’habitatges de protecció oficial amb els que el nivell d’egoisme arriba a límits insospitats. Concurs públic on s’apunta fins i tot qui no ho necessita. Ho guanya i en el millor dels casos ho fa servir com a segona residència. O bé ho relloga a un altre, sense declarar, clar, per treure un rendiment d’un habitatge d’ajut social, com si fos una herència familiar. Tot plegat fa olor de podrit, deixeu-m’ho dir.

En aquest cas, l’administració també podria intervenir. Control i poder sancionador. Adjudicació acurada d’habitatge, per un temps determinat i en el cas de compra en unes condicions més lògiques al seu fi real. Sí, costaria diners i s’hauria de perseguir veïns espavilats. Però el sistema guanyaria en justícia social i drets.

Recordo una promoció d’habitatge social en una població gran de Cerdanya on estaven ocupades a tot estirar un 10% dels apartaments. Recol·locats la resta a segons residents, que així els és més assequible pujar el cap de setmana. No oblidem que el mercat legal segueix pels núvols.

Ens podem preocupar pels habitatges i la dificultat dels joves, però dubto que sigui molt generalitzat aquell que vol viure a la comarca i marxa. No hi ha molts llocs de treball ben remunerats. La mitjana de salari dels joves que no poden pagar el preu que els demanen delata aquest poder adquisitiu no gaire elevat. Si les feines fossin bones i els sous adequats evidentment que pujaria el preu de mercat, però potser el jove treballador competiria amb el segon resident en el problema de temporalitat, que ja s’ha repassat en aquest text.

El jove que es vol quedar sense gaire preparació ni té un sou alt ho té difícil. I m’imagino que tot el sector serveis segueix remunerant molt bé a paletes, electricistes, lampistes, jardiners i altres professionals freqüents que donen serveis a cases ocupades i altres que no.

Conec a més d’una persona que treballa a Andorra, amb un problema tant o més greu d’habitatge, i que viuen a Cerdanya. Cobren més al país dels Pirineus i el lloguer a la comarca catalana no els sembla tan elevat com al país andorrà. La perspectiva ens demostra que pot ser canviant. Millors salaris pels joves, amb un mercat regulat, més possibilitats perquè no marxin. Però arribem al moll de l’os del problema en la meva opinió: falta d’oportunitats laborals dignes. I donaria per a un altre article. Cal aprofitar l’especialització que vivim avui en dia i trencar amb el monocultiu turístic per guanyar en ventall ocupacional. Però com tantes coses, és fàcil de diagnosticar i difícil de canviar.

També se m’acut la hipòtesi que si el preu fos com en la resta del món rural, el teletreball podria fer la resta de feina bruta. Qualitat de vida elevada i contacte amb la natura en una vall molt assolellada i oberta. Amb la possibilitat de pujar muntanyes o passejar de pla en molt pocs quilòmetres de diferència. Tot plegat difícil perquè el preu no pugi i els tenidors es freguin les mans.

En resum, si tots posem de la nostra part serà un problema de fàcil solució. Però com que tots ens mirem el melic i la butxaca, serà força més complicat de solucionar. Comencem per plantejar-nos què podem fer cadascun des de la nostra perspectiva. I si aquest text remou alguna entranya i genera debat, ja em puc donar per satisfet.

Foto de capçalera: Alexandr Podvalny.

Autor

  • D'Estoll. Economista de professió. Vinculat des del 2002 a la festa de l'Estany. Cofundador del grup "Els Sense Barca". Tresorer del Grup de Recerca des de la seva constitució (2008). Actual tresorer del CG Puigcerdà. Coautor del llibre "Aeròdroms Republicans de Girona (1936-39) Atac i defensa des de la rereguarda".

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *