Reflexions més enllà de les notícies

Vull viure aquí!

Economia Societat

Cada vegada més, i molta gent del poble segur que s’hi troba, els i les joves de la comarca tenen més ganes de quedar-se a viure aquí, a la Cerdanya i poder muntar el seu negoci, o treballar del que més els agrada. Molta gent, fills i filles de la comarca de tota la vida, ho volen intentar, però la realitat és que molts d’ells no poden: per què?

Aquesta és la història d’en Manel, un noi de 28 anys fill de Puigcerdà de tota la vida. Ha estat escolaritzat al poble, té tots els seus amics i amigues d’aquí, i com molts dels joves, ha anat a formar-se professionalment a alguna ciutat de Catalunya.

En Manel, però, sempre ha tingut clar que li hauria agradat tornar a la comarca per a instal·lar-s’hi, i afortunadament ha trobat una feina del que li agrada cobrant un sou bastant decent (uns 1.600 €/mes). Durant uns anys ha viscut a casa els seus pares, però amb la seva edat, té moltes ganes d’anar-se’n a viure a un pis sol o amb la seva parella.

Així doncs, en Manel va començar a recórrer totes les immobiliàries de Puigcerdà a la recerca del seu pis, però malauradament no va trobar res. Les immobiliàries de la capital cerdana sempre coincidien en el fet que els lloguers que tenien eren de temporada, i no els interessava un lloguer permanent; i en cas que volgués comprar-se quelcom, els preus eren absolutament desorbitats pels pisos que trobava. Algunes de les ofertes que es trobava en Manel eren amb preus decents, però eren pisos que potser s’havien de reformar sencers o patien altres mancances que en Manel no podia assumir.

Així que en Manel, amb la seva il·lusió de poder viure a la comarca ja destrossada, va tornar a casa els seus pares una temporada, i finalment va prendre la decisió de buscar una mateixa feina a una altra comarca on sí que pogués tenir un pis i un nivell de vida adequat a les seves possibilitats.

Aquesta petita història, malauradament real per a molts dels joves de la comarca, fa entreveure l’especulació que estem tenint en aquesta comarca. Obrim els ulls, perquè ens estem quedant sense joves, sense oportunitats i estem convertint una comarca preciosa en una illa macarrònica de cases tancades de “pijos”.

Foto de capçalera: Matt Hardy.

Aleix Besolí

És mestre d’Educació Primària, especialista en música. Al llarg de la seva vida, s’ha dedicat molt al món de la música, especialment a l’acordió entre altres instruments i a la composició de cançons, generalment del gènere infantil. Li agrada escriure i és crític amb tot allò que considera injust.

Un comentari

  1. Això ve de lluny. Quan era soltera i vaig començar a treballar a l’Ajuntament, també em vaig voler independitzar. Els preus de llavors també eren astronòmics i bé de preu només trobaves pisos vells i mal acondicionats. Finalment en vaig trobar un, però el contracte era d’onze (11 mesos), perque era contracte turístic, no me’l volien fer per més temps. Només han passat 28 anys, però com diu la cançó: ” la vida sigue igual”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *